Guirigall pandèmic

I va venir l'òmicron i ens va deixar astorats per l'esclat de casos diaris, batent rècords dia a dia. Va arribar Sánchez, aquell que augurava que per fi ens veuríem les cares, per dir-nos un altre cop, d'una manera barroca, que havíem de continuar fent el mateix, la mascareta als exteriors, que ell no faria res. Creguin-me, envejo les mesures catalanes, perquè la pitjor opció és no fer res. Així que el govern espanyol, el que recorre si fas, i el que no deixa fer gairebé res, va deixar que els governs autonòmics fessin el que poguessin.

Era el primer campi qui pugui dels que havien d'arribar després. Perquè, a aquelles alçades, ja estàvem desbordats. I, aleshores, els uns van dir que el test de farmàcia ja valia per agafar una baixa laboral; els altres, que millor que no ens acostéssim als ambulatoris si només teníem símptomes no greus; uns altres, que aquest test car i escàs no val; uns altres, que emplenéssim un complicat qüestionari; uns altres ens recomanaven que no ens acostéssim gaire entre nosaltres..., però aquest guirigall no deixava de ser el darrer graó del campi qui pugui, el que acaba dipositant sobre la responsabilitat individual la lluita contra la pandèmia. Una rendició institucional en tota regla. Això és més senzill i més barat que contractar personal sanitari de reforç (n'hi hauria hagut prou de no acomiadar-lo) o decidir, com ja van advertir molts experts a mitjans de novembre, que convenia tallar d'arrel l'onada que ja treia el nas des de l'est d'Europa. Aleshores no es va fer, i ara, campi qui pugui.