Injeccions d'insulina, treballs forçats i religió: la joventut de la Mariona sota el franquisme

"Queda detenida por fuga del hogar paterno". Era el maig del 1969 i a la Mariona Roca Tort l'havien denunciat els seus propis pares per haver marxat de casa.

Des que havia participat en les manifestacions del Dia del Treball, tenien una "actitud molt repressiva" cap a ella: no la deixaven quedar amb amics i vigilaven tot el que feia.

Era una família ideològicament propera al règim franquista i no volien en cap cas que la seva filla, de 17 anys, participés en moviments estudiantils clandestins.

Per això la Mariona va decidir escapar-se uns dies a Menorca a veure una amiga. En tornar, la Guàrdia Civil l'esperava al vaixell i la va detenir immediatament.

Allà va començar un episodi molt més dur: internaments, explotació laboral, electroxocs i un gran buit a la memòria que trigaria dècades a reconstruir.

Els anys del Patronato

Els pares de la Mariona eren conservadors i molt catòlics, amb una visió concreta de com havia de ser una dona: submisa i dedicada a la llar, al marit i a la reproducció.

Van decidir enviar-la a Madrid, a les Adoratrices del carrer Padre Damián, un internat per a noies on tot girava al voltant de la religió.

Formava part del Patronato de Protección a la Mujer, una institució fundada el 1945 que no es va eliminar fins al 1985, deu anys després de la mort de Franco.

Les internes no ho sabien, però el Patronato era un entramat de centres que depenien del Ministeri de Justícia i eren gestionats per diferents congregacions religioses.

"La manera de redreçar-te era a través de la religió, del treball i del patiment", recorda ara.

Així, la despertaven a primera hora per resar, fer l'adoració al santíssim sagrament i després una sèrie de treballs forçats, com netejar el terra de genolls o fer brodats.

"Treballàvem gratis, era una explotació laboral descarada."

A més, a les internes els prohibien parlar entre elles i, si ho feien, podien rebre càstigs físics.

Moltes es van suïcidar, segons va denunciar aquest octubre el grup de suport a les víctimes.

Les "dones caigudes"

Els motius per acabar internada eren molt diversos: fumar o fer-se un petó en públic, haver-se quedat embarassada per una violació, ser lesbiana o considerada "rebel" era suficient.

Només calia que algú les denunciés o que els pares volguessin internar-les.

En definitiva, eren dones que, pel motiu que fos, no encaixaven en el model del nacionalcatolicisme. El règim les anomenava "dones caigudes".

L'objectiu final del Patronato era sempre el mateix: que es confessessin i assumissin que havien pecat, que s'havien comportat com "una mala dona".

La Mariona, però, no ho va arribar a fer. I després d'algun intent d'escapar-se, només li quedava deixar de menjar com a acte de protesta.

Electroxocs i insulina

Quan la pèrdua de pes va començar a ser preocupant, la van ingressar en una clínica, també a Madrid.

"Primer em van fer un parell de sessions d'electroxocs, però van decidir canviar de sistema i aplicar-me el xoc insulínic", narra.

Aquest mètode consistia a injectar-li insulina cada matí, cosa que la deixava "en xoc", i després més medicaments perquè revifés. Així cada dia durant nou mesos.

Tot plegat li provocava grans pèrdues de memòria: "Va arribar un moment en què no recordava ni què m'havien fet el dia anterior", diu.

"Anava perdent forces i voluntat, allà sí que van aconseguir que en sortís com 'una bona noia'."

En total, la Mariona va estar uns tres anys entrant i sortint de diferents institucions i de la clínica.

Quan va tornar a Barcelona, va començar a treballar i a guanyar autonomia.

De seguida que va poder, va dir als seus pares que marxava de casa: "Allà ja no es van atrevir a dir res i vaig començar a refer la meva vida".

Reconstruir els buits

Li va costar anys parlar de la seva experiència al Patronato. I sovint, quan ho feia, la titllaven d'exagerada i no s'ho acabaven de creure.

Anys més tard, ho va explicar a la seva filla petita, la Marina Freixa, i sense saber-ho van obrir juntes un nou capítol d'aquesta història de memòria.

"Al principi semblava inversemblant, però alhora vam obrir un calaix cap a una memòria col·lectiva."

La Marina va parlar de l'experiència de la seva mare amb dues amigues, la Isa Luengo i la Sofia Esteve, que justament estaven investigant sobre el Patronato.

Totes tres van acabar dirigint "Els buits", un curt documental premiat al Festival de Cinema de Màlaga i al D'A i nominat als Goya.

"Quan obrim el meló del Patronato, ens adonem que hi ha una repressió sistemàtica, activa, organitzada i burocràtica", explica la Marina.

Si no se n'ha parlat fins fa pocs anys, afegeix, és perquè eren dones "que no importaven a ningú": o bé provenien d'entorns desafavorits o bé eren considerades "rebels".

A més d'exposar el funcionament del Patronato, el desig de mare i filla també és trobar més dones que hi visquessin.

"Hi havia molta por i vergonya per haver-hi passat, i volem que no en sentin més i que se sentin reparades", conclou la Mariona.