Jerusalem Est vs. Jerusalem Oest, dues maneres de viure la guerra

Jerusalem no és una ciutat, són moltes ciutats. I, en temps de guerra, potser s'accentua encara més la desigualtat entre els seus barris.

Perquè tot i que el so de les sirenes antiaèries és el mateix a tot arreu, la reacció dels veïns dista molt segons on ens trobem.

És una mostra més de la línia invisible que divideix Jerusalem Est, de majoria palestina i ocupat per Israel des de fa gairebé 60 anys, i Jerusalem Oest, de majoria jueva.

I aquest dimecres, el cinquè dia de guerra a l'Orient Mitjà, aquesta separació s'ha fet evident fins a sis vegades, els cops que han sonat les alarmes a la ciutat sagrada.

Així, a la part oriental, hi ha pocs llocs on els més de 360.000 palestins que hi viuen es puguin refugiar dels míssils que arriben de l'Iran o dels coets llançats per Hezbollah.

"En general, no tenim infraestructures de seguretat com els búnquers, ens quedem als interiors", ens explica Osama Abu Khalaf, que té una botiga de roba.

Verificar-ho és tan senzill com cercar la paraula "shelter" --refugi, en anglès-- a Google Maps i veure com només apareixen pins vermells a la meitat esquerra de la ciutat.

"Els edificis d'aquí són molt vells i no hi ha cap tipus de protecció potent", confirma en Sufyan, un altre botiguer.

Són dos dels comerciants que donen vida al concorregut carrer Salah al-Din, principal eix comercial de Jerusalem Est.

Una mica més amunt hi ha la barberia del Majed Abu Garbiye. "No, no tinc cap búnquer aquí... Quan sento les sirenes, mantinc la calma", ens respon.

Sense visitants ni pelegrins

Tot plegat faria pensar que és un dimecres qualsevol: botigues obertes --també les que no són essencials, com les joieries o les botigues de roba-- i veïns fent compres.

Però en preguntar-los com els està afectant la guerra, la resposta és unànime: la principal conseqüència és econòmica.

"No tinc prou clients ni prou diners en efectiu", lamenta el joier Khalil al-Tamimi.

"La situació és molt i molt difícil", coincideix Osama Abu Khalaf.

Un dels motius principals, a més de la paràlisi de la ciutat i de tot el país per la guerra, és el tancament de la mesquita d'Al-Aqsa, el tercer lloc més sagrat per als musulmans de tot el món.

Al-Aqsa éa a la ciutat vella de Jerusalem i la policia només permet accedir-hi a la premsa i a algun turista despistat.

Això significa que fa cinc dies que han desaparegut els centenars de creients que habitualment omplen aquests carrerons i deixen diners a les botigues i restaurants.

Jerusalem Oest: botigues tancades i refugis propers

A la zona jueva, el panorama és ben diferent.

D'entrada, la majoria d'establiments no han aixecat la persiana, excepte algunes cafeteries.

"Si la situació dura diversos dies, serà un cop dur per a l'economia d'Israel, però, tot i això, hi ha un gran suport popular a l'acció militar del govern", afirma Diego Crenzel, treballador d'una llibreria.

La Yifat ha decidit obrir la seva botiga de queviures al carrer de Jaffa, zona comercial de la part jueva, on la policia patrulla contínuament.

"Si sonen les alarmes, tanco la botiga i baixo al refugi, que és a prop", diu mentre assenyala una porta que dona al carrer a pocs metres d'on ens trobem.

Mentre parlem amb ella, rebem l'alerta als mòbils que hi ha risc imminent i que cal buscar un búnquer. Al cap d'uns instants, ja sonen les sirenes del barri.

Un cowboy i una elfa entren al búnquer

Baixem ràpidament a un dels múltiples búnquers públics de Jerusalem Occidental, que de seguida s'omple de veïns que passejaven pel barri.

I de seguida es fa evident un fet, com a mínim, curiós: una dona elfa, un cowboy i Minnie Mouse també han hagut de refugiar-s'hi.

No són els únics personatges estrambòtics que han fet acte de presència en aquesta habitació subterrània il·luminada amb fluorescents.

És l'últim dia de Purim, la festivitat més alegra i carnavalesca del judeïsme, i hi ha gent que ha anat tot el dia disfressada.

Una imatge surrealista que il·lustra la contradicció constant entre haver de viure en guerra i, alhora, no abandonar la vida ni els moments de celebració.