Joan Salvat: "El periodisme segueix sent necessari, no ens pensem que està tot fet"
Em sento com si estigués travessant la meta d'una marató que va començar fa molts anys i que ara arriba al final. Deixo una cosa que m'ha obsessionat i que ha estat el motiu professional de la meva vida.
Així afronta Joan Salvat la jubilació després de tota una vida a TV3. Primer com a corresponsal i després com a director del "30 minuts" (programa que va capitanejar durant 24 anys) i "Sense ficció". Dos programes que va crear "del res" i que, dècades més tard, encara són referents a la nostra graella.
L'anem a veure a la redacció del "Sense ficció" el seu últim dia a TV3, el dia en què s'acomiada de l'equip, i li preguntem per la clau d'aquest èxit, inèdit a la televisió dels nostres dies. Per què encara són necessaris programes com "Sense ficció" o "30 minuts"?
Aquests programes són necessaris perquè el periodisme és necessari. Anar més enllà de la notícia d'un minut i mig dels telenotícies continua sent essencial per explicar l'evolució de les nostres societats i els moments delicats que vivim. De vegades tenim la tendència a considerar que les coses estan fetes, i les coses mai estan fetes. Les democràcies mai estan consolidades, els drets humans estan constantment posats en perill, les conquestes socials com la sanitat pública s'han de defensar sempre. Per tant, programes que donen referència i ens adverteixen sobre els perills i que posen en qüestió el moment de societat en què vivim són essencials en una televisió pública.
Li demano de què se sent més orgullós d'aquests 37 anys, esperant que em parli d'un reportatge, d'una crònica, d'un moment històric que van saber captar. Però em parla dels companys: "Del que em sento més orgullós és de la gent que m'ha acompanyat en el camí: han estat indispensables per fer arribar a bon port les històries que hem anat explicat durant tots aquests anys." A ells s'hi ha dirigit també a la seva carta de comiat.
La seva veu i la seva característica entonació pausada van fer Joan Salvat reconegut arreu de Catalunya, fins al punt de tenir el seu propi personatge a "Polònia", interpretat per Fermí Fernández.
Sempre et crea una mica la cosa aquesta de dir: 'així soc jo'? Perquè, esclar, tu no et veus d'aquesta manera... Però evidentment em vaig fer un fart de riure perquè, a més, estava amb la família el dia que el vaig veure per primer cop i vaig riure molt.
L'entrevista desemboca en una pregunta final: després d'aquests 37 anys, repetiries? I una resposta eloqüent: "Sense cap mena de dubte."
Mai hagués imaginat, quan vaig començar a estudiar Periodisme i a treballar de corresponsal, que podria arribar a dirigir uns espais que van tenir aquest pes i que, sobretot, vam intentar que servissin per explicar l'evolució de les nostres societats. Per mi, no hi ha res més enriquidor que això. Mai m'hagués imaginat tenir aquesta sort.
