Khamenei, el sistema que pot caure amb el seu creador
El titular no és un error. Ali Khamenei no era només el líder suprem de l'Iran. Era el sistema.
Amb la seva mort en els bombardejos nord-americans i israelians d'aquest dissabte, no desapareix només un dirigent. Queda oberta la gran incògnita sobre la supervivència del règim que ell mateix va modelar.
Fill d'un clergue àzeri pobre de Mashad, Khamenei va créixer dins la xarxa d'assistència religiosa que sostenia les famílies més humils. Aquella estructura --alhora espiritual i social-- va ser la seva primera escola de poder.
Allà va entrar en contacte amb els corrents que volien derrocar la monarquia corrupta dels Pahlavi. Va ser perseguit, empresonat i gairebé assassinat. D'un atemptat en va sortir amb el braç dret paralitzat, una cicatriu física que es convertiria en part de la seva iconografia revolucionària.
Fidel deixeble de l'aiatol·là Khomeini, ningú no el veia com a successor natural quan el fundador de la República Islàmica va morir el 1989. Ni tan sols tenia el rang religiós requerit per la Constitució. El seu ascens va ser, en part, una decisió política de compromís. Però aquella aparent feblesa inicial es va convertir en la seva gran força.
Durant 36 anys, Khamenei va teixir una arquitectura de poder gairebé inexpugnable.
Ja era president durant la guerra devastadora dels anys vuitanta, que Occident li va imposar a través del seu titella l'iraquià Saddam Hussein. Aquell conflicte, un dels més cruels del segle XX, amb més d'un milió de morts, va marcar profundament la mentalitat dels iranians o del règim: l'escenari internacional no és un lloc segur per a l'Iran.
La conclusió va ser que el país s'havia de fer respectar, que necessitava establir un sòlid sistema d'aliances i una arquitectura militar forta. Tota una cultura de resistència i setge que ell va convertir en doctrina permanent.
Com a guia suprem, Khamenei va concentrar totes les palanques decisives: el comandament últim de les forces armades, el control del poder judicial, la supervisió dels mitjans i la capacitat d'influir en cada elecció. El president i el parlament existien, però l'última paraula sempre era seva.
La seva gran obra va ser convertir els Guardians de la Revolució en un Estat dins l'Estat. No només una força militar d'elit, sinó un conglomerat amb ramificacions econòmiques, polítiques i d'intel·ligència. A través d'ells, Teheran va projectar influència a l'Iraq, Síria, el Líban, Gaza i el Iemen. Hezbollah, Hamas o els houthis no eren aliats ocasionals, sinó peces d'una estratègia regional sostinguda.
Khamenei també va reforçar els vincles amb Rússia i la Xina, buscant compensar l'aïllament occidental. Va convertir la pressió en narrativa: els Estats Units eren el "Gran Satanàs", Israel una amenaça existencial i l'Iran un bastió d'una revolució permanent.
Però el seu poder no era només geopolític. Era doctrinal.
Khamenei no es veia com un simple governant. Es considerava custodi d'una veritat religiosa. Concebia l'Estat com una eina de vigilància moral. El rigor dels costums, la separació de gèneres, la disciplina pública o el control cultural no eren qüestions secundàries: eren trinxeres ideològiques. En la seva visió, cada esquerda moral era una esquerda política.
Aquest enfocament, aquesta visió de túnel, a poc a poc es va convertir insostenible per a bona part de la població, ja prou castigada per les sancions internacionals. La corrupció estructural, que no va saber o va voler controlar, va erosionar la legitimitat interna.
Les protestes --especialment després de la mort de Mahsa Amini-- van mostrar una societat dividida entre la fe, la por i un orgull nacional que ja no s'identifica necessàriament amb el règim.
Malgrat tot, Khamenei va resistir amb el seu estil de poder silenciós: pocs viatges, aparicions controlades, cap entrevista personal. De la seva vida privada no se'n sap gairebé res. El seu poder no es manifestava en l'exhibició, sinó en la capacitat de decidir sense exposar-se.
Com s'escollirà el successor
Ara el buit no serà fàcil de gestionar.
La Constitució preveu un mecanisme de successió a través de l'Assemblea d'Experts. Però la realitat és més complexa. El sistema que Khamenei va construir depèn d'un equilibri delicat entre clergat, Guardians de la Revolució i elits polítiques. Sense la seva figura com a àrbitre suprem, aquest equilibri pot trontollar.
El precedent històric --la successió de Khomeini-- es va fer en un moment de cohesió revolucionària. Avui el context és diferent: desgast intern, tensió econòmica i pressió exterior.
Khamenei havia convertit la seva persona en sinònim del règim. Aquesta identificació total feia plausible pensar que ell i la República Islàmica podrien anar junts a la tomba. Però també obre una altra possibilitat: que el sistema intenti sobreviure's a si mateix mitjançant una transició controlada.
El que és clar és que l'impacte transcendeix l'Iran. No és només la desaparició d'un líder. És la possible desarticulació d'una xarxa regional que durant dècades ha condicionat l'equilibri de poder a l'Orient Mitjà.
Ali Khamenei va governar amb mà de ferro i amb convicció doctrinal. Va convertir la revolució en estructura i la fe en instrument de poder. La gran pregunta ara és si aquell sistema, que ell va dissenyar per resistir-ho tot, pot resistir la seva absència.
