La desclassificació de secrets més enllà del 23F: les propostes per substituir la llei franquista vigent
L'anunci del president del govern espanyol, dilluns, de la desclassificació d'una part dels arxius secrets del cop d'estat del 23 de febrer de 1981 ha tornat a posar sobre la taula un dels aspectes més controvertits de la democràcia espanyola: com i quan es fan públics els documents considerats secrets oficials.
Una llei franquista
La llei actual la va dictar el general Francisco Franco el 1968. Des d'aleshores, només s'hi han fet algunes modificacions, però no canvien un fet fonamental: que els documents classificats com a secrets poden ser-ho a perpetuïtat. Només depèn de la voluntat del govern de torn desclassificar-los, com és el cas dels que aquest dimecres surten a la llum pública.
Les Corts democràtiques han rebut diverses iniciatives per fer una nova llei de secrets oficials. Avui, hi ha dues propostes:
- La del Partit Nacionalista Basc. De fet el PNB n'ha presentat cinc des del 2016. Advoquen per desclassificar els documents secrets passats 25 anys, amb una pròrroga opcional de 10 anys més per a casos concrets. Una proposta a la qual el Partit Socialista Obrer Espanyol no va donar suport. L'estiu passat en va presentar una altra.
- La del PSOE. Proposta que els documents classificats com a alt secret no prescriguin fins passat 45 anys, amb una pròrroga per a casos especials de fins a 15 anys. Els partits d'esquerra, sobiranistes i nacionalistes no hi donen suport. La llei està encallada ja que la comissió que l'estudia ha hagut de donar 18 pròrrogues al termini per presentar esmenes. Aquest dimecres acaba la divuitena.
Els dos cops d'estat
Des del primer moment, tots els partits de l'arc parlamentari han expressat les seves opinions sobre desclassificació de part de la documentació del 23F. La posició pública, en general, sempre ha estat de rebuig al cop d'estat de Tejero tal com s'ha explicat a grans trets els últims anys.
Només una mirada més profunda de la qüestió, com les que han fet els estudis del doctor en Història Contemporània Roberto Muñoz Bolaños, o la més popular de l'escriptor Javier Cercas, ha posat al descobert els últims anys la implicació del rei emèrit Joan Carles en el pla per substituir l'aleshores president del govern Adolfo Suárez, que estava democratitzant l'estat d'una manera excessiva per alguns sectors conservadors --o directament reaccionaris.
Un pla revestit de legalitat, presentant el general de Divisió Alfonso Armada --íntim col·laborador i amic del rei emèrit-- com a candidat a la presidència d'un govern de concentració en una hipotètica moció de censura al president Suárez (iniciativa constitucional, ja que no cal ser congressista per ser elegit president). El mateix cap del govern va desbaratar el pla presentant ell mateix la dimissió.
El cop tou d'Armada amb, com a mínim, el coneixement de les altes esferes de l'estat es va solapar, conscientment o no, amb el cop d'estat tradicional que el tinent coronel de la Guardia Civil Antonio Tejero Molina va fer efectiu amb la complicitat de nombrosos alts comandaments de l'exèrcit espanyol, entre ells el capità general de València, Jaime Milans del Bosch. I d'una bona part de la societat civil i econòmica espanyola.
Els partits davant el 23F
Una part important de la classe política dirigent era coneixedora del cop tou que es preparava des del que avui podríem dir el "deep state". El general Alfonso Armada va sondejar molts polítics. És coneguda la reunió que va tenir a Lleida amb l'alcalde Antoni Siurana, el dirigent socialista Joan Raventós i la mà dreta de Felipe González de l'època, Enrique Mújica. També membres de l'antiga Aliança Popular, Unió de Centre Democràtic o del Partit Comunista s'hi van reunir. Però també ho són els suports, de vegades explícits, de dirigents empresarials, com Alfonso Escámez o Lluís Valls i Taberner, i periodístics, com Luís María Anson, amb qui també s'havia reunit.
Els partits sempre han rebutjat el cop d'estat protagonitzat per Tejero i Milans del Bosch. Però rarament s'han posicionat sobre el paper del rei emèrit i la implicació de la Casa Reial en el cop tou. Ni quan Joan Carles ha perdut tots els seus atributs i ha estat rebutjat per una bona part de la societat espanyola per haver defraudat la hisenda pública que ell mateix representava, la política majoritària no ha fet crítica de la participació de l'emèrit en l'afer.
Més aviat, el record del 23F ha servit per exaltar-lo com a símbol de fermesa democràtica, o fins i tot com a protagonista, com diu l'escriptor Javier Cercas, del mite fundacional de la democràcia espanyola.
Només els partits nacionalistes, sobiranistes i a l'esquerra del PSOE, han aprofitat aniversaris recurrents i els debats sobre les lleis de memòria històrica per denunciar la persistència d'una herència franquista en els ressorts del poder i per posar en dubte el paper de la monarquia en aquells moments, posant de manifest una anàlisi incompleta de la Transició.
Una nova mostra del posicionament dels partits s'ha pogut observar en les declaracions de dilluns davant l'anunci de Pedro Sánchez de desclassificar part de la documentació del cop d'estat. Una "cortina de fum" pel Partit Popular, pels que només es tracta de desviar l'atenció de l'actualitat política.
O una "iniciativa poc oportuna" davant dels problemes actuals per l'extrema dreta de Vox. Els sectors tradicionalment més crítics ho titllen d'"insuficient", demanant més transparència i la promulgació d'una nova llei de secrets.
