La "diplomàcia de l'F-35": el caça invisible que redibuixa el Pròxim Orient
L'accés a l'avió de combat F-35 Lightning II de Lockheed Martin s'ha consolidat com la principal eina de diplomàcia coercitiva dels Estats Units al Pròxim Orient. Aquest avió de cinquena generació va molt més enllà de la simple superioritat aèria; s'ha convertit en una poderosa moneda de canvi geopolítica utilitzada per Washington.
Amb la seva comercialització o denegació, la Casa Blanca premia les aliances estratègiques, castiga l'acostament tecnològic a rivals com Moscou o Pequín i manté el control absolut sobre el tauler militar regional.
El pilar de la superioritat israeliana
Històricament, la política exterior dels Estats Units té l'obligació legal de garantir el que es coneix com a "Avantatge Militar Qualitatiu" (Qualitative Military Edge o QME) d'Israel al Pròxim Orient. Aquesta doctrina assegura que l'estat hebreu mantingui sempre un vector tecnològic superior al de qualsevol combinació de veïns de la regió.
L'F-35 funciona com un ordinador invisible amb capacitat per burlar els radars més avançats i coordinar atacs de llarg abast de manera interconnectada. Per a Israel, mantenir el monopoli de la superioritat aèria a la regió és una qüestió de supervivència nacional. Per aquest motiu, qualsevol intenció de la Casa Blanca d'obrir l'aixeta de vendes d'aquest caça a altres actors de la zona provoca immediatament fortes turbulències en l'eix Washington - Tel-Aviv.
Els Acords d'Abraham i el preu de la invisibilitat
El cas dels Emirats Àrabs Units (EAU) exemplifica a la perfecció com el caça funciona com a incentiu diplomàtic. El 2020, durant la primera administració de Donald Trump, la històrica normalització de relacions entre Abu Dhabi i Tel-Aviv –segellada en els Acords d'Abraham– va incloure un ham secret: la promesa nord-americana de vendre 50 caces F-35 als Emirats.
L'operació, però, va encallar ràpidament a causa dels equilibris geopolítics globals. Els Estats Units van exigir als Emirats que desmantellessin la seva xarxa de telecomunicacions 5G, subministrada per la companyia xinesa Huawei, pel temor que Pequín pogués utilitzar el sistema per recopilar dades de telemetria i intel·ligència de l'F-35.
La negativa d'Abu Dhabi a sotmetre's a aquest dictamen va congelar el pacte, cosa que demostra que la tecnologia xinesa i l'F-35 són completament incompatibles als ulls del Pentàgon.
La lliçó de Turquia: el càstig d'Ankara i el gir de la cimera de l'OTAN
Si els Emirats van patir el fre de la diplomàcia de l'F-35, Turquia en va patir l'expulsió directa. El govern de Recep Tayyip Erdogan no era un simple comprador extern: Turquia era un dels socis fundadors del consorci internacional de fabricació de l'avió. Tot va canviar quan Ankara va adquirir el sofisticat sistema de defensa antiaèria S-400 a la Rússia de Vladímir Putin.
La resposta de Washington va ser fulminant, amb l'expulsió immediata de Turquia del programa l'any 2019 al·legant que els radars russos podien comprometre la tecnologia furtiva de l'avió i obrir esquerdes en la seguretat del bloc occidental.
No obstant això, el tauler de joc ha fet un gir transcendental durant la cimera de l'OTAN celebrada a Ankara. En aquesta reunió de líders, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha escenificat un acostament històric amb Erdogan i ha obert formalment la porta a aixecar les sancions i reincorporar Turquia al programa de l'F-35.
La diplomàcia nord-americana s'ha mogut pel pragmatisme geopolític d'evitar que Ankara s'allunyi definitivament de la disciplina de l'OTAN per llançar-se als braços de Moscou o Pequín. Per recuperar els caces, però, Washington exigeix la neutralització total dels S-400 russos, cosa que obliga el govern turc a avaluar opcions com el desmantellament o el trasllat d'aquests sistemes a tercers països.
Un control a distància que posa fi a la sobirania militar
Més enllà dels acords polítics, l'F-35 és també una eina de dominació perfecta gràcies al seu disseny digital. A diferència dels caces clàssics, depèn completament del sistema logístic integrat ODIN (Operational Data Integrated Network), gestionat de forma centralitzada des d'instal·lacions militars dels Estats Units.
Cada vegada que un d'aquests caces s'enlaira, l'avió transmet milions de dades de diagnòstic, ús i armament cap als servidors nord-americans. Això vol dir que Washington té la clau de pas de la sobirania operativa de cada comprador.
Si un país decideix utilitzar la seva flota d'F-35 per a una operació militar que no té el vistiplau de la Casa Blanca, el Pentàgon té la capacitat tècnica de tallar el subministrament de peces de recanvi, bloquejar les actualitzacions de programari indispensables per al combat i desconnectar de manera instantània els codis de missió de l'aparell.
L'F-35, per tant, no es compra: es lloga políticament. És una submissió tecnològica a la voluntat dels Estats Units.
El futur del tauler: el miratge de Riad
Mentre el Pròxim Orient continua castigat per cicles de violència, la cursa de l'F-35 no s'atura. El pròxim gran capítol d'aquesta novel·la geopolítica s'està escrivint a l'Aràbia Saudita. El príncep hereu, Mohammed bin Salman, sap que el reconeixement formal i la normalització de relacions amb Israel és la llum verda definitiva que li permetria exigir a Washington el que fins ara li ha estat denegat: l'accés a l'avió invisible.
La diplomàcia de l'F-35 ensenya una lliçó fonamental sobre el poder al segle XXI. L'hegemonia ja no es mesura només per quants quilòmetres de terreny es controlen o per quants soldats hi ha desplegats a les trinxeres. El poder real es mesura per la capacitat de decidir qui té dret a ser invisible a la batalla i qui controla l'algorisme de la guerra.
De moment, aquesta clau continua ben guardada als despatxos de Washington.
