La història de Joan Soldevila, el català que va desertar de l'exèrcit dues vegades

Hi ha vides de pel·lícula. Soldevila va néixer el 24 de desembre de 1928 al Figaró-Montmany, al Vallès Oriental. Quan tenia 21 anys va decidir travessar els Pirineus i fugir del servei militar que feia a Sant Climent Sescebes, a l'Alt Empordà. 

No hi ha documentació oficial, però la seva família té clar que en va marxar perquè només sabia parlar català i a la caserna li feien la vida impossible. 

A França anava a veremar fins que, el febrer de 1951, es va allistar voluntàriament a la Legió Estrangera francesa a Marsella. 

Es desconeix per què ho va fer. Una hipòtesi és que volia la nacionalitat francesa --s'obtenia després de cinc anys en aquest cos militar-- i així fugir definitivament de la lleva espanyola.

Documentació oficial

La família Soldevila va obtenir informació de la vida militar francesa als arxius del Servei històric de la defensa de la Legió estrangera a la localitat de Meaux, al departament de Sena i Marne.

Als documents queda acreditat que de Marsella es va traslladar a Sidi Bel Abbès, a Algèria, on va rebre instrucció militar. 

L'agost del 1951 es va embarcar cap al Vietnam del Nord.

El setembre del 51 va desembarcar a Saigon, l'actual Ho Chi Minh, la capital del Vietnam, com a membre de la 13a Semibrigada de la Legió Estrangera que va lluitar a la primera Guerra d'Indoxina. 

Va ser una unitat d'elit famosa i se n'han escrit alguns llibres a França.

Marie-Danielle Demélas, catedràtica de la Universitat de París 3 i experta en història militar francesa, explica al pòdcast Mapamundi que és molt probable "que el seu bateig de foc fos a la presa d'Hoa Binh".

Va ser un esdeveniment violent i, per a un jove militar, impactant.

París havia enviat a Indoxina el general Jean de Lattre de Tassigny, en un moment dramàtic de l'exèrcit francès perquè el Viet Minh, l'adversari francès, va començar a rebre ajuda militar de la Xina comunista. 

Amb la presa de Hoa Binh, França volia recuperar la iniciativa malgrat que en aquell moment la guerra ja estava perduda pels francesos.

Una carrera militar breu

Soldevila va ser al front uns tres mesos, perquè està documentat que va desertar de la Legió Estrangera francesa el 12 de desembre de 1951. 

El Viet Minh el va detenir ràpidament. El seu fill Josep recorda com l'hi va relatar el seu pare: "De seguida el van tenir encanonat per tot arreu i va dir: 'Aquesta no és la meva guerra, jo vull viure'."

La catedràtica Demélas destaca que Soldevila va desertar amb municions, no amb armes, si no la condemna seria superior.

Li van caure 10 anys de presó en absència per desertar en temps de guerra, però no els va complir mai. 

A més, el van amnistiar el 1960, quan França ja havia perdut la colònia. 

Soldevila no volia parlar de la guerra

El que no documenten els arxius militars de França és què va fer el nostre protagonista a partir de la deserció. No se sap si va lluitar amb el Viet Minh o si simplement es va incorporar a la vida civil. 

Eva Solevila Guyen assegura que el seu pare rarament explicava res de la guerra.

No en parlava i quan li preguntaves alguna cosa, amb la resposta, ja veies que no calia preguntar més.

El seu fill Josep dedueix que el seu pare va tenir una vida duríssima al Vietnam, on es va quedar fins al 1967.

Silenci de les autoritats vietnamites

Les autoritats locals, 70 anys després del final de la guerra, mantenen en secret els arxius militars dels desertors estrangers. 

La periodista vietnamita Nga Pham explica que els desertors van ser considerats traïdors per alguns països europeus, i les autoritats vietnamites no publiquen la seva informació per protegir-los. 

L'ambaixada espanyola al Vietnam no ha trobat informació militar de Joan Soldevila, que allà es feia dir Nguyen Van Giang. 

Tampoc cap organisme oficial, ni el Departament de mobilització de masses de l'exèrcit popular del Vietnam ni la Biblioteca Nacional del Vietnam, entre d'altres, ha respost les nostres peticions d'informació. 

Com confirma Demélas, això és habitual. "Els millors investigadors francesos sobre la guerra d'Indoxina encara ara no tenen accés als arxius vietnamites. Estan tancats i ben tancats."

Malfiança amb els desertors

A la primera guerra d'Indoxina hi va haver pocs desertors en xifres absolutes. 

L'historiador Michel Bodin, que ha investigat els soldats europeus de la primera guerra d'Indoxina, escriu que els desertors per qüestions polítiques o morals van ser només un 8% del total. 

I els que van canviar de bàndol per simpatia política, el Viet Minh tampoc els va tractar bé. "Hi havia molts recels i una certa xenofòbia en contra dels desertors europeus" diu Demélas. 

Van tractar bé els que podien fer d'instructors i servir d'ajuda militar, és a dir, els que tenien una bona formació. No era el cas de Soldevila. Tot i això, el seu cas és molt singular.

És totalment excepcional que Soldevila s'adaptés i visqués 16 anys al Vietnam.

El Vietnam, un país en conflicte

Quan es va acabar la primera guerra d'Indoxina el 1954, va venir la segona, amb la participació dels Estats Units que es va allargar fins al 1975. 

Tot i l'ambient bèl·lic, Soldevila es va adaptar a la societat local, va aprendre la llengua, es va casar amb una vietnamita i va aconseguir feina de forner. 

També va treballar en una mina, on va conèixer la seva dona, Margarita Guyen Le, que era la cap del magatzem de la cuina amb 337 comensals. 

El 1966 es van casar i l'any següent va néixer el seu primer fill. 

En una barreja de català, castellà i vietnamita, la vídua explicava al pòdcast Mapamundi com ella, el seu marit i el nadó van fugir del país enmig dels bombardejos nord-americans:

Els avions americans tiraven bombes. Vam caminar dos dies i una nit fins a Hanoi

De Hanoi van anar fins a Hong Kong. D'allà van volar a Suïssa, i després a Madrid, on van estar-se 40 dies en quarantena en un hotel per impedir la propagació de possibles malalties. 

Les autoritats franquistes van pagar-los les despeses del viatge en el mateix avió que diversos metges espanyols evacuats del front al Vietnam del Nord.

Franco, per acontentar la Casa Blanca, els havia enviat a la guerra del Vietnam per ajudar els Estats Units.