La indústria de la por: apel·lar a les emocions per vendre alarmes, generar audiència i fer política
Vendre por per fer negoci: encenem la ràdio al matí i hi ha una allau d'anuncis publicitaris d'alarmes de seguretat que ens avisen del perill que ens ocupin casa nostra. Dia rere dia. Un bombardeig que amplifiquen els magazins de molts programes televisius i, sobretot, les xarxes socials i l'algoritme.
D'aquesta manera, la por que ens ocupin la casa acaba sent una preocupació real per a moltes persones.
La realitat objectiva, però, desmenteix aquestes creences. L'any passat els Mossos d'Esquadra van rebre 7.110 denúncies per ocupació. D'aquestes, el 96% van ser per ocupar pisos buits, la gran majoria de grans tenidors, i el 4 % restant, 284, van ser per entrar a pisos on viu gent, primeres o segones residències. És el que es coneix com a violació de domicili.
Ocupar pisos buits o amb gent a dins: què diu la llei
L'ocupació d'un pis buit on no viu ningú és un delicte d'usurpació, que s'emmarca dins dels delictes contra el patrimoni i els delinqüents s'enfronten a multes.
Les ocupacions de pisos habitats, però, són delictes molt més greus perquè vulneren l'espai on les persones desenvolupen la seva vida privada, la seva intimitat, i comporta penes de presó.
La sotscap executiva dels Mossos d'Esquadra, Alícia Moriana, assegura de forma categòrica que no coneix cap cas en què no hagin pogut fer fora al moment les persones que havien ocupat un pis on viu gent: "Hem de pensar que si una persona vol ocupar un habitatge per viure-hi buscarà un pis buit, no buscarà el domicili d'una altra persona. Per això les violacions de domicili amb intenció d'ocupar són realment anecdòtiques."
Els anuncis d'alarmes, però, moltes vegades juguen amb la confusió barrejant conceptes.
I la llei és clara: la policia només pot fer fora els ocupes que entren en un pis buit si els enxampa pràcticament mentre estan entrant. I si no, el propietari ha d'obrir un procés judicial per delicte d'usurpació que és un delicte contra el patrimoni. Però si ocupen un pis habitat no hi ha terminis. Han d'anar fora.
El negoci de les alarmes: la necessitat d'estar tranquils
El negoci de les alarmes no ha parat de créixer els últims anys. El director financer de Securitas Direct, líder del sector, explicava al diari Expansión el 2019 que Espanya era el quart país amb més alarmes del món darrere dels Estats Units, la Xina i Japó.
A l'entrevista reconeixia que vivim en un país segur i justificava aquest creixement perquè havien sabut crear la categoria de la necessitat d'estar tranquils.
La política actual d'aquesta empresa passa per no concedir entrevistes. A través d'un comunicat sí que ens han reconegut que el màrqueting i la publicitat han estat claus per fer créixer el negoci de les alarmes a Espanya. Van començar el 1993, una època en què la seguretat privada era un servei reservat a una minoria.
Amb els anys creuen que han pogut democratitzar la protecció i que avui pràcticament qualsevol família pot tenir un sistema de seguretat que ells consideren un dret fonamental.
Davant la pregunta de si la seva publicitat està generant una alarma social innecessària perquè no està avalada per dades reals, Securitas respon que fan servir una publicitat neutra.
Des de l'empresa Securitas Direct afegeixen que la seva publicitat compleix el codi de conducta publicitària d'Autocontrol, que vetlla per tenir una publicitat veraç, i que aquest organisme revisa tots els anuncis televisius abans d'emetre'ls.
Aquest és un negoci a l'alça. Catalunya és la comunitat amb més alarmes de tot l'Estat i ja és habitual que molts edificis tinguin plaques d'empreses d'alarmes a gairebé tots els pisos.
Segons l'observatori empresarial DBK, el negoci de les companyies de seguretat continua en augment i el 2024 el seu volum de negoci superava els 6 milions d'euros.
L'ús interessat de la por
El sociòleg alemany Ulrich Beck ja va parlar l'any 1986 al seu llibre "La societat del risc mundial" de la utilització interessada de la por.
L'antropòleg i investigador de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona IDRA Jaime Palomera assegura que aquesta cultura i indústria de la por deixa de banda les dades objectives i el que fa és alimentar les emocions i la por de manera interessada.
L'investigador creu que aquesta és la conducta tant de les empreses d'alarmes com dels magazins i les tertúlies de moltes televisions privades. Uns per vendre alarmes i els altres per tenir més audiència: "No hi ha una conspiració. Cadascú des del seu àmbit explota aquesta por per al seu interès."
Una por a l'ocupa que també s'alimenta des de les xarxes socials perquè, segons Palomera, la gent clica i es queda a veure aquestes històries escabroses. I l'algoritme ja fa la resta: "Clar, també surt beneficiada la indústria política. La por i l'odi també interessen per fer créixer les opcions més reaccionàries, com ja estem veient a tot Europa".
Objectiu: desinformar la societat
El problema, segons la professora de la Facultat de la Informació de la UB Lídia Sánchez, és que cada cop més gent s'informa a través de les xarxes socials deixant de banda els mitjans de comunicació tradicionals. Unes xarxes impulsades en gran part per sectors de l'extrema dreta i que estan filtrant missatges de por i teories de la conspiració que van calant amb rapidesa.
Segons aquesta experta en desinformació, "la cultura de la por arriba perquè hem perdut una cultura de confiança que ens ha costat molt de construir al llarg de la història". Una confiança en experts, periodisme de qualitat i institucions democràtiques que s'està erosionant fins a arribar al moment actual de polarització extrema, en què estan calant les teories de la conspiració i les informacions falses.
"Necessitem gent que ens ajudi a crear una opinió pública formada i la cultura de la por fa el contrari", manifesta Sánchez. Alhora es pregunta i respon: "Per què? Perquè tinguem una reacció immediata, ràpida, impulsiva, automàtica, no reflexiva. I acceptem aquella informació com a veritat i, per tant, actuem com si fos veritat". I això va erosionant la democràcia.
Els dos experts, Palomera i Sánchez, creuen que cal una societat més formada i més crítica. I regular i sancionar mitjans, anuncis o xarxes si no diuen la veritat. Però com lamenta la professora de la UB, tenim una classe política que no fa pedagogia dels temes: "Només fan tuits. Això, juntament amb el fet que no es valora el periodisme de qualitat i que no es posen recursos, és una bomba de rellotgeria per a les democràcies."
