La maledicció del plàstic: embolcall efímer, residu etern
És possible, reciclar els envasos de plàstic i aconseguir que tinguin una vida circular? Si fem cas del símbol que veiem imprès en els embolcalls dels productes que comprem, és possible. Però, si fem un cop d'ull al trajecte dels residus plàstics un cop dipositats al contenidor corresponent, potser no ho veiem tan clar.
El documental "Per què tant plàstic? El mite del reciclatge" és el resultat d'una investigació rigorosa a escala mundial que revela les falsedats que rodegen el reciclatge del plàstic. Un treball que comença arran d'una pregunta: si el plàstic es recicla i forma part d'una economia circular, per què es continua envasant en plàstic verge? Per què, després de 30 anys reciclant, els països rics no han pogut evitar l'allau de plàstic que contamina el món?
Una sospita travessa tot el documental: pel que fa a la recuperació del plàstic utilitzat, som davant d'un "greenwash". Ho explica l'expert en reciclatge Thomas Fischer:
La facilitat de reciclatge dels envasos és un criteri que cada vegada influeix més en la decisió de compra i això ha provocat que moltes empreses hagin decidit fer trampes, perquè s'han adonat que sense un eslògan ecologista no venen.
Llavors, què passa amb els envasos que dipositem al contenidor groc? Per respondre aquestes qüestions, l'equip del documental visita les plantes on van a parar els residus plàstics. En una de les plantes de classificació més moderna del món podem comprovar com el sistema de triatge funciona a la perfecció. Metall, paper i plàstic queden perfectament separats en qüestió de 15 minuts. El metall i el paper es reciclaran. Però el plàstic... no surt a compte.
Una bona part del que arriba a les empreses de reciclatge es crema. Ho afirma el director de la planta GAR Waste Management, Jens Blume:
Van a parar a l'energia tèrmica com a alternativa als combustibles fòssils. Bàsicament, paguem perquè ho vinguin a recollir i ho incinerin.
Aquesta afirmació fa que l'equip es desplaci fins a Dinamarca, on hi ha la incineradora de residus més avançada del món. S'hi cremen 400.000 tones de deixalles cada any. El plàstic, difícil de reciclar, és fet de petroli i crema bé.
En aquestes instal·lacions, el 80% dels residus plàstics es reconverteixen en gas. La resta és un material sòlid que s'utilitza en la construcció. Gràcies a l'avançada tecnologia de la planta, la crema de deixalles no alliberi substàncies tòxiques per al medi ambient. Amb una excepció: el diòxid de carboni. El documental conclou que una planta com la que visiten a Dinamarca emet més diòxid de carboni que cinc centrals tèrmiques que funcionin amb gas.
"Entenc que pot ser frustrant", diu Jacob Simonsen, director de la planta danesa.
Tant de bo no tinguéssim el problema del plàstic! Llavors no necessitaríem plantes de revalorització energètica. Però el problema del plàstic existeix.
Desempallegar-se dels residus
El plàstic, doncs, no és un material fàcilment reciclable, però sí molt contaminant. Durant dues dècades, Occident enviava els residus plàstics a la Xina -milions de tones cada any-. Fins que el 2018, aclaparat pels problemes generats per les deixalles importades, el govern xinès va prohibir pràcticament del tot la importació. Indonèsia, Malàsia, Filipines... el sud-est asiàtic va esdevenir el nou abocador, però les fronteres es van anar tancant.
Actualment, hi ha dos països que reben una part dels residus europeus: Turquia i Bulgària. I és aquí on té lloc la part més rellevant del documental: la investigació periodística, amb càmeres ocultes i col·laboradors que es fan passar per professionals del sector, ens mostra com es passa de la legalitat a la il·legalitat. Al mercat negre dels residus, la incineració i abocaments fora de la llei i el control.
Blanqueig verd
Però no només descobreixen la crema i abocament il·legals. També topen amb un símbol visible a molts dels envasos que reciclen. El de TerraCycle, una empresa a la qual les grans marques que envasen en plàstic paguen perquè es desfaci dels residus. Una empresa que té voluntaris encarregats de separar els embolcalls abans de lliurar-los-els. Una roda que sembla efectiva i que tranquil·litza la consciència d'un consumidor que vol continuar consumint plàstic d'un sol ús sense perdre el son.
Però el que ens mostra "Per què tant plàstic? El mite del reciclatge" és que som davant d'una il·lusió. Un blanqueig verd que denuncien molts ecologistes. Gestos de cara a la galeria que impedeixen que ens fixem en una realitat crua i preocupant: als països més rics del món, 30 anys de reciclatge no han pogut frenar l'allau de plàstic.
I el que és pitjor: el problema tot just comença en els països més pobres, on el plàstic cobreix arbres i camps. La durabilitat i propietats del plàstic, allò que el fa tan llaminer per a la indústria del consum, és alhora la seva cara més fosca.
"Per què tant plàstic? El mite del reciclatge" és un documental de Tom Costello i Benedict Wermter. S'emetrà diumenge 8 de febrer a les 23.00, al "60 minuts". També estarà disponible a la plataforma 3Cat.
