La posició residual del PP a Catalunya
La quarta ciutat de Catalunya torna a estrenar alcalde. Rubén Guijarro, del PSC. El cinquè alcalde en sis anys. Més enllà de la inestabilitat que tants canvis pot comportar per a una ciutat gran, del relleu a l'ajuntament de Badalona se'n pot fer una lectura més àmplia, de caràcter nacional. Sense Badalona, el Partit Popular queda reduït a un partit anecdòtic en el mapa municipal. Només governa a dos municipis: Pontons, a l'Alt Penedès (tot un clàssic, 500 habitants) i Gimenells, al Segrià (1.100 habitants).
Els populars han anat desapareixent dels ajuntaments catalans elecció rere elecció. Fa una dècada, el mapa de les municipals encara estava prou esquitxat de blau: el PP tenia més de 400 regidors, el 2011. A les últimes municipals, les del 2019, l'escombrada va ser colossal i en va va perdre més de 300. Als municipis de l'àrea metropolitana, que és on es concentra el gruix de la població, el Partit Popular pràcticament ha desaparegut. Per això, Badalona era tan important per als populars: una alcaldia gran, a tocar de Barcelona, amb un alcalde com Xavier García Albiol, que tornava a l'ajuntament després del pas per la política nacional. Hi tornava, això sí, després de l'incident lamentable de l'alcalde socialista Álex Pastor en plena pandèmia. Un any i mig després, i de nou sense Badalona, el Partit Popular certifica un cop més la seva posició residual.
Ha estat una dècada horribilis, per als de Pablo Casado, a Catalunya. Primer van veure com Ciutadans els avançava com un tro, gràcies a l'agror contra el procés, i aconseguien treure el màxim rèdit al 155 que havia impulsat Mariano Rajoy, convertint-se en la força més votada al Parlament el 21-D.
Després, quan va arribar la previsible caiguda en picat dels d'Inés Arrimadas, els populars han vist com els avancen per la dreta, amb un discurs encara més agre, ranci i perillós, els de VOX. I el PP cada cop més esquifit, ocupant un espai minso i pràcticament irrellevant: tant al Parlament, on el 14F van perdre bou i esquelles i es van quedar amb tres diputats pelats, com als ajuntaments, amb l'irreductible Pontons i Gimenells (que per cert, van obtenir de rebot aquest estiu gràcies al canvi de jaqueta d'un regidor del PSC que es va passar al PP per ser alcalde).
Pablo Casado pràcticament es va instal·lar a Catalunya durant la campanya del 14F, conscient que s'hi jugava molt. Qualsevol partit que aspiri a arribar a la Moncloa, ha de consolidar el lideratge al territori i, des del punt de vista madrilenyocènctric, Catalunya és una plaça a conquerir. No li ha sortit bé la jugada. La patacada aquest 2021, sumada a la del 2019, són un mal auguri per al cap de l'oposició espanyol. A Catalunya, els populars no aixequen cap i això lastra Casado. A Madrid, en canvi, van disparats. Amb Isabel Diaz Ayuso tot s'hi val: els cops de colze, els cops baixos i els cops d'efecte de la lideressa fan trontollar el lideratge de Casado des d'un altre front.
Té mala peça al teler, el PP. Aquí i allà.
