La visita del papa a les Canàries, "un raig d'esperança" passatger que no atura les morts al mar
Gran Canària és plena d'històries de migracions. D'aquells que les han viscut en primera persona, dels qui han acollit gent a casa seva i també dels que són molt crítics amb la gestió política que es fa de la immigració.
Però a la petita població del sud d'Arguineguín, porta d'entrada de moltes de les pasteres que arriben a les Canàries, el soroll polític sobre el fet migratori va quedar, per uns instants, en un segon pla.
Els veïns miraven atents les pantalles gegants on es veia en directe Lleó XIV. I quan les càmeres enfocaven les flors que el papa havia llançat i que suraven al mar, el silenci va ser absolut.
La imatge no era nova: el papa Francesc ja ho va fer a Lampedusa. Però molt poques vegades es fa tan visible, de manera tan mediàtica, i donant tota l'atenció i protagonisme a aquells que han perdut la vida en l'intent de començar-ne una de nova lluny de casa seva.
Ousseynou Fall concentra en ell mateix totes les cares de la migració: la de la pèrdua, la superació, l'acollida, la integració, la constància, la solidaritat.
Va arribar del Senegal la tardor del 2020, enmig de la crisi migratòria més gran que ha viscut Arguineguín. El seu port va ser batejat per molts com "el moll de la vergonya", amb centenars de persones dormint en la intempèrie durant setmanes senceres.
"Tot allò quedarà en la nostra memòria per sempre", ens explicava. Però no és ni de bon tros el pitjor que va viure en aquells mesos. Sí que ho va ser la pèrdua al mar d'un germà més jove, de 23 anys.
És en ell en qui més pensa ara que té un pontífex davant seu. És per a ell per a qui resa mentre sent Lleó XIV recordar els morts al mar. "No en parlem prou dels que no van arribar mai", lamenta Fall.
Les Canàries, com tants altres territoris de frontera, tenen la sort de comptar amb algunes persones implicades, petites xarxes ciutadanes que arriben allà on no ho fan ni les administracions, ni les grans entitats.
Persones com Fermina Cazorla i Fefi Valerón, dues de la desena de membres del grup d'acollida de la parròquia Nuestra Señora de los Dolores y Santa Águeda.
"Em falten paraules per descriure'l", diu Cazorla. "Gairebé diria que no tinc algú en acollida: tinc un fill més". Aquests dies parlen amb tots els periodistes que ens acostem a elles, interessats per la seva història. "Necessitem que es vegi aquesta cara de la migració", insisteixen.
L'entrevista amb Fall, l'interromp Víctor Franco, el membre de Salvament Marítim que el va rescatar de la pastera. Ell no se'n recorda, ha perdut el compte de la gent que ha vist al mar, però Fall sí que té el record encara ben present: "Va ser ell qui em va agafar".
Franco accepta posar-se davant la càmera i dir-nos que per a ell "és un orgull veure'l bé, sa, involucrat, amb ganes... D'això es tracta, que tots puguin trobar el seu camí".
"La vexació, l'oblit dels drets més fonamentals que va suposar aquest moll l'any 2020. Almenys ara esperem que amb Lleó XIV es converteixi en el moll de l'esperança", diu Valerón.
I aquesta és l'expressió que repeteixen veïns i moltes de les persones implicades en la immigració amb qui parlem aquests dies a Gran Canària. Totes elles, amb ganes de tancar les ferides obertes fa sis anys.
"Les migracions són el motor del món", sentencia Teo Bondyale, guineà d'origen, membre fundador de la Federació d'Associacions Africanes de Canàries, resident a l'illa des de fa més de 40 anys. "El món es mou per les persones que es mouen, i ho dic jo, que ja soc vell".
Però les ferides a les Canàries no estan tancades: molts senten abandonament per part de l'Estat. I veuen que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, només ha trepitjat Arguineguín en el moment en què ha vingut el papa.
És del que es parla en un dels pocs bars que queden oberts el dia de la visita del pontífex. "No va venir el 2024", diu el cambrer referint-se al que va ser l'any rècord d'arribades, "i tampoc es va dignar a venir durant la crisi del 2020".
També se sent el mateix relat a Las Palmas de Gran Canària. "Som els últims, o almenys així ens sentim, completament sols", deia Isabel Hernández, una de les assistents a la missa multitudinària al pavelló esportiu de la capital.
Històries com la d'Ousseynou Fall ensenyen la millor cara de les migracions: la constància, la resiliència, l'ajuda, la força del col·lectiu. Però amb elles no n'hi ha prou i les administracions no han encertat la tecla perquè s'aturin les morts al mar.
Unes morts que ja superen les 26.000 persones en la ruta atlàntica cap a les Canàries des del 2019, i que són només un recompte de mínims que fa l'ONG Caminando Fronteras.
"La història d'Arguineguín es repetirà", adverteix Bondyale. "Les migracions ens assenyalen que alguna cosa hem fet malament, i se'n diu colonialisme. Ara aquests pobles s'han despertat i surten a la recerca dels seus drets. En tenim una corresponsabilitat històrica. I a aquest fet, se li ha de donar una sortida. Prohibir-la amb tanques i murs és una estupidesa".
En la setmana que entra en vigor el nou Pacte Europeu de Migracions i Asil, i que permet, entre altres qüestions, la creació de centres de deportació en països tercers, molts han vist amb alleujament la visita del papa, però no n'hi ha prou.
"El pacte serà un desastre i tinc molta por del que viuran les persones migrants a partir de la setmana vinent", expressa amb preocupació José Antonio Benítez, sacerdot i missioner claretià.
Lleó XIV se'n torna cap a Roma. Ha deixat imatges per a la història: sens dubte, la Sagrada Família, però també les flors llançades al mar d'Arguineguín. "Un simbolisme brutal", ens deien alguns. "Un raig d'esperança", els altres.
Però en l'esfera de la política, i de les solucions perquè canviïn les coses, res fa pensar que a curt i mitjà termini els canvis hagin de ser a millor.
