La UE, més tancada a la immigració: claus del pacte d'asil, que entra en vigor

L'any 2015 un milió llarg de refugiats van arribar a Europa fugint de la guerra i de condicions de vida molt precàries. Un èxode humanitari només comparable al que va seguir a la II Guerra Mundial. Procedien de Síria, l'Afganistan, l'Iraq... i van picar a les portes d'una Europa ben diferent de l'actual. La llavors cancellera alemanya, Angela Merkel, les va obrir amb un inequívoc "Wir schaffen das" ("ho aconseguirem"). Unes paraules que avui difícilment gosaria pronunciar cap mandatari europeu.

Una dècada després, el debat migratori s'ha capgirat com un mitjó. La immigració s'ha fet servir sovint com a arma política i la preocupació humanitària ha deixat pas a la de la seguretat. És en aquest escenari on neix el Pacte de la Unió Europea sobre Migració i Asil (PEMA), que entra en vigor aquest divendres. Les negociacions, extremadament difícils, van durar gairebé una dècada i, finalment, es va aprovar el 2024, amb un període de transició de dos anys que tot just acaba ara.

Es tracta d'un paquet de normes comunes en matèria de migració, asil, integració i gestió de fronteres. "Significa que els europeus decidiran qui ve a la UE i qui pot quedar-se, no els traficants [de persones]", va afirmar Ursula von der Leyen després de la seva aprovació.

Control de fronteres

Un dels objectius prioritaris del pacte és assegurar les fronteres externes de la Unió. Es farà servir una nova base de dades, Eurodac, que registrarà totes les dades dels sol·licitants d'asil, detectarà les peticions duplicades i posarà tota la informació a disposició dels estats membres. Aquest procés inicial de control per classificar les persones sol·licitants d'asil tindrà una durada màxima de 7 dies, però les ONG temen que pugui allargar les detencions, fins i tot de menors, a les fronteres de la UE.

L'organització Human Rights Watch denuncia, en aquest sentit, que la nova norma suposa un cop dur al dret d'asil, precisament quan "el món necessita més que mai una Europa que defensi els drets humans".

Solidaritat a la carta

Un dels punts on les negociacions del Pacte de Migració i Asil van ser més difícils de desencallar és el d'acollida de persones refugiades entre els diferents països. Els mediterranis, com ara Espanya o Itàlia, demanaven un mecanisme solidari de distribució entre els Estats.

El que finalment entra en vigor aquest divendres és una mena de solidaritat a la carta: es traslladaran com a mínim 30.000 persones l'any, per alleujar la pressió sobre els països d'entrada, però els altres podran negar-se a acceptar-los, a canvi de pagar una compensació de 20.000 euros per cada trasllat rebutjat.

El problema, segons apunta Carmen González Enríquez, investigadora principal del Reial Institut Elcano, és que molts països optin per contribuir econòmicament per evitar l'arribada de refugiats. Perquè el sistema funcioni, ha d'haver-hi un equilibri entre els que acullen i els que paguen. Ara per ara no sembla ser així.

"La completa aplicació del PEMA està en perill pel rebuig de diversos estats de l'Est a participar en els mecanismes de solidaritat. L'opció de contribuir només financerament, sense acceptar reubicacions, també podria posar en risc la seva aplicació, si molts Estats prenen aquest camí", afirma la investigadora.

De fet, una de les grans incògnites és Hongria. L'anterior primer ministre, Viktor Orbán, havia rebutjat el pacte i s'havia negat tant a acollir immigrants com a aportar finançament. El seu successor, Peter Magyar, manté posicions dures en aquesta qüestió, però no ha acabat de mostrar les seves cartes. De moment, ha expressat la seva disposició a negociar amb Brussel·les sobre immigració.

Tercer país segur

El Pacte de Migració permet a la Unió Europea transferir una sol·licitud d'asil a un Estat no membre si es tracta d'un "tercer país segur" segons la UE, és a dir, un estat que concedeixi protecció efectiva al refugiat, si aquest ha residit en ell, encara que sigui temporalment. Ara per ara, la llista de països considerats segurs està formada pel Marroc, Tunísia, Egipte, Índia, Bangladesh, Kosovo i Colòmbia, a més dels estats europeus que són candidats a l'adhesió a la UE.

Això vol dir que els ciutadans d'aquests països que demanin asil a qualsevol Estat de la Unió Europea, tindran moltes possibilitats de veure denegada la seva petició. Els promotors de la norma esperen que també tingui un efecte dissuasiu i moltes peticions d'asil de persones procedents d'aquests països ja no s'arribin a formular.

Camps de deportació

Sota l'eufemisme de "hubs de retorn", un acord polític assolit la setmana passada entre el Consell i el Parlament Europeu, permet a més als Estats crear centres de deportació fora de la Unió Europea on enviar les persones migrants a qui hagin denegat l'asil. Però a diferència del Pacte de Migració i d'Asil, la futura norma accepta que els camps estiguin situats en països amb els quals el demandant d'asil no té cap mena de relació. L'única excepció serien els menors no acompanyats.

Els centres de deportació desperten molts dubtes, i també crítiques, fins i tot entre els defensors del Pacte de Migració i Asil. Va quedar clar aquest dimecres quan -en el decurs d'una roda de premsa a l'Eurocambra sobre el Pacte- es van sentir declaracions com la de la francesa Fabienn Keller, de Renew Europe: "El Pacte proporciona als Estats mesures molt concretes i respecta els drets fonamentals, amb salvaguardes per als menors i vulnerables. En canvi, la regulació de retorn és tot el contrari", va afirmar.

Segons aquesta eurodiputada, aquest reglament s'ha fet massa ràpid, "és ideològic i no garanteix els drets fonamentals de les persones". Més o menys el mateix opina la socialista alemanya Birgit Sippel, que ha demanat "un mecanisme per assegurar que es respecten els drets fonamentals".

El model Meloni

La proposta dels hubs de retorn està clarament inspirada en el que va intentar implantar la primera ministra italiana, Georgia Meloni, quan el 2023 va signar amb Albània un acord per ubicar allà dos centres de retenció d'immigrants. Van ser paralitzats per la justícia, però si el nou reglament de retorns tira endavant −falta només la ratificació formal del Parlament Europeu dimecres vinent i del Consell a posteriori−, el projecte podria revifar.

Així ho creu Carmen González Enríquez: "L'externalització a territoris fora de la Unió Europea és una possibilitat que recull el Pacte Migratori i d'Asil. Amb la seva entrada en vigor, l'experiment italià a Albània pot tornar-se a posar en marxa."

Aquest dijous, de fet, l'advocada general del Tribunal de Justícia Europeu que porta el cas, ha avalat –en les seves conclusions provisionals, falta la sentència− la creació d'aquests centres perquè no contradiu cap disposició europea. Ara bé, sí que ha deixat clar que els estats membres, en aquest cas Itàlia, no poden rebaixar les garanties mínimes, les condicions d'internament establertes pel conjunt de la Unió i han de garantir el dret a la tutela judicial efectiva "en un nivell equivalent a l'aplicable en territori nacional".

De moment, altres cinc països (Dinamarca, Països Baixos, Alemanya, Àustria i Grècia) fa mesos que negocien conjuntament l'obertura de centres de deportació, sempre ubicats lluny d'Europa.

La Unió Europea retorna al voltant del 20 % de les persones que han vist denegada la seva petició d'asil. Augmentar aquest percentatge és l'objectiu de tota aquesta nova arquitectura legal en matèria d'immigració, impulsada per l'aliança entre els partits de dreta i extrema dreta, enfortits des del gir conservador de les últimes eleccions. Però també per bona part dels Estats -representats al Consell-, que durant els últims anys han anat endurint seva política migratòria. El "Wir schaffen das" de Merkel ja és història.

El govern espanyol ja ha descartat la utilització d'aquestes centres en la seva gestió migratòria i els considera de dubtosa legalitat.