La Xina i la COP30: el paper clau del primer emissor mundial

Es pot ser el primer inversor en energies renovables i alhora el primer emissor mundial de gasos d'efecte hivernacle? No és l'única de les paradoxes reals o aparents que ens planteja el gegant asiàtic en matèria mediambiental.

La primera gran paradoxa --ser el primer emissor de gasos d'efecte hivernacle i alhora primer inversor en energies renovables-- té una explicació ben senzilla: les magnituds. La Xina té 1.400 milions d'habitants i és la segona economia del Planeta.

Després de quatre dècades d'industrialització i desenvolupament accelerats, fa temps que s'ha convertit en el primer emissor, molt per damunt del segon i el tercer, els Estats Units i l'Índia. La República Popular, la fàbrica global de les últimes dues dècades, és la responsable, amb dades del 2023, de més d'una quarta part de les emissions mundials.

Per això és absolutament clau el compromís de la Xina en la descarbonització. Amb l'absència dels Estats Units a la cimera COP30 de Belém, tothom ha passat a mirar a la Xina no només com un país clau, sinó com el possible líder en la lluita contra el canvi climàtic.

En declaracions a l'agència Reuters, Li Shuo, director del China Climate Hub de l'Asia Society, ha destacat com s'ha visualitzat a la COP30 el paper dominant de la Xina davant el buit de la primera economia del món: "En entrar a la seu de la COP, el primer pavelló nacional a la vista, la Xina. Al seu voltant s'hi ha vist sempre molta activitat, prova de les expectatives perquè la Xina assumeixi més lideratge contra el canvi climàtic."

Entre el lideratge i la propaganda

El president xinès, Xi Jinping, va aprofitar el ple anual de l'Assemblea General de les Nacions Unides al setembre per presentar via videoconferència el pla de la Xina en matèria de retallada d'emissions, un compromís que han de renovar cada cinc anys els firmants de l'acord de París.

Xi Jinping va anunciar una reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle d'entre el 7% i el 10% el 2035. No queda clar la reducció respecte de quan.

Resposta de Greenpeace Àsia: el pla fa curt. La majoria d'experts i organismes mediambientals pensen el mateix.
Lauri Myllyvirta, analista del Centre per a la Recerca sobre Energia i Aire Net, considera en declaracions a la BBC que tot el que no siguin reduccions del 30% no permetrà assolir l'objectiu d'1,5 graus d'escalfament global màxim.

En aquesta COP30, el secretari general de les Nacions Unides Antonio Guterres, ha fet una crida a la majoria de països a arribar al pic d'emissions ara i les retallin a la meitat en aquesta mateixa dècada. "Cada país ha de fer més, especialment els grans emissors," ha insistit Guterres.

Interpel·lava així als Estats Units, el segon, i, òbviament, a la Xina, el primer. L'ONU crida a aconseguir el net-zero el 2050, la Xina parla --ho va anunciar Xi Jinping el 2021-- d'un termini deu anys més llunyà, el 2060.

L'enviat especial de la Xina per al Canvi Climàtic, Liu Zhenmin, ha defensat l'actitud positiva de Pequín a la COP30 de Belém. El govern xinès sap que aparèixer com a líder en el combat contra la crisi climàtica li genera bona imatge en l'escena internacional.

Pavelló a l'entrada de la seu de la cimera, bones paraules, crítiques més que justificades als Estats Units per la seva absència en l'àmbit federal, però la Xina ha defensat els seus interessos en matèria energètica.

Paraules de Liu Zhemin: "La delegació xinesa treballarà intensivament, com sempre ha fet, per promoure les negociacions i ajudar la presidència brasilera en assolir un resultat exitós. La Xina és inflexible en aquestes qüestions."

Els fets: el text inicial per a un acord presentat pel Brasil parlava de full de ruta per abandonar el carbó, el petroli i el gas, els combustibles fòssils. Segons un negociador que requeria l'anonimat, la Xina s'hi oposava, juntament amb l'Índia i alguns dels grans productors d'hidrocarburs, l'Aràbia Saudita, Rússia i Nigèria.

Xifres, contradiccions i paradoxes

Com a espai per a l'optimisme, quan Xi va anunciar l'objectiu de retallades d'emissions, va afegir un "esforçant-nos per fer-ho millor".

Es pot llegir en positiu. Des de fa temps, els analistes consideren que tot i haver-se fixat el pic d'emissions el 2030, la Xina ho assoliria a mitjans d'aquesta dècada. De fet, més concretament, es parlava del 2025.

Però enguany, un sondeig entre una setantena d'experts que segueixen la qüestió mostra clarament que no es complirà aquest any sinó probablement el 2028. La situació de l'economia, ara en desacceleració, pot influir si requereix menys energia. També qüestions conjunturals, canvis climàtics cada cop més extrems, poden requerir un increment de l'ús del carbó en moments puntuals.

En tot cas, la tendència positiva en la reducció de l'ús del carbó en benefici de les energies renovables és una bona notícia. La Xina és l'inversor més gran en renovables del món, el 31% del total.

Un altre motiu per a l'optimisme és que ha superat les metes que s'havia marcat. Pequín havia anunciat que assoliria la capacitat de 1.200 gigawatts d'energia solar i eòlica el 2030, però va complir amb aquest objectiu ja aquest 2024. Els Estats Units, poc més de 400 gigawatts.

Encara una altra raó per no anar enrere. La Xina ha trobat en l'aposta per l'energia verda un gran negoci. És el primer fabricant i exportador de plaques solars del món. Està inundant el Planeta de cotxes elèctrics, que li permeten donar sortida als excedents d'acer i a les abundants reserves de liti que disposa, el component principal de les bateries.

Matisos, la sobrecapacitat en aquests dos sectors, afavorida pels subsidis estatals que permeten vendre àmpliament per sota dels preus de la competència japonesa, europea o nord-americana, a més de suposar un cas clar de dúmping, afegeix una despesa energètica que si el mercat no estigués inflat per les ajudes estatals no es produiria.

Més contradiccions: el model de desenvolupament del sector immobiliari, una combinació de gratacels aïllats al mig del no-res, que qualsevol turista ha pogut veure viatjant en tren d'alta velocitat per la geografia xinesa.

Edificis llapis, sovint amb façana a quatre vents i gran dosi de vidre, el resultat és un model constructiu de gran despesa energètica, que requereix molta calefacció en els gèlids hiverns del nord de la Xina i molt d'aire condicionat durant les llargues calors a tot el país.

En qualsevol cas, el lideratge quantitatiu en renovables millora substancialment la imatge de la Xina com a país modern i avançat, malgrat que les emissions no acabin de fer el pic i continuïn augmentant.

Fins ara la Xina ha gaudit de l'estatus d'economia en desenvolupament, factor que li ha estalviat ser contribuïdor en el finançament de la lluita contra el canvi climàtic.

Essent la segona economia mundial, aboca milions en inversions a l'estranger per influir en les opinions públiques, incloses les occidentals, aprofitant que ara estan especialment predisposades a creure en el model autoritari xinès com una alternativa a la incomoditat ideològica i econòmica que genera Donald Trump.

A la Xina, la censura impedeix que la població sigui conscient que la República Popular és el primer emissor mundial. A Pequín, el cel és incontestablement més net que fa 15 anys. Les centrals tèrmiques han estat allunyades de la capital.

Una visita a les províncies del centre i el nord de la Xina, et permet recuperar la sensació irrespirable de l'aire envaït pel carbó, un ofec que el poble xinès només es podrà començar a treure de sobre quan les emissions de diòxid de carboni deixin de pujar i, sobretot, baixin dràsticament, realment.