"Lady Diana contra Elisabet II. Un duel reial"
Durant disset anys, Elisabet II, la garant de la tradició, i Diana, la princesa rebel, van lliurar un duel implacable. Un duel que gairebé li va costar la corona a la reina. Aquesta és la història d'un punt d'inflexió, en què una monarquia recalcitrant anglesa es veu obligada a adaptar-se a la modernitat.
Lady Diana Frances Spencer, la tercera filla del vuitè comte de Spencer, tenia 19 anys i treballava d'ajudant a la guarderia d'una escola del centre de Londres quan va conèixer el príncep Carles. Protestant, verge i aristòcrata, era la candidata ideal per convertir-se en la dona del futur rei, assegurar un hereu a la corona i de pas tranquil·litzar els pares del príncep, amoïnats pel futur de la dinastia perquè amb trenta anys el Príncep de Gal·les no semblava tenir gaire pressa per donar hereus al tron.
Matrimoni concertat. Divorci ordenat
El 29 de juliol de 1981, davant de 750 milions de teleespectadors, Diana es va casar amb el príncep Carles. Molt poc després del casament, aquell conte de fades es va convertir en un duel aferrissat entre dues dones, la reina Elisabet II i la princesa Diana, una confrontació de dos mons, per una banda el tradicional i secular i per l'altra el decididament contemporani. Aquest duel tràgic canviaria radicalment la imatge de la monarquia i la seva relació amb el poble britànic.
El matrimoni concertat va assegurar la continuïtat de la dinastia amb dos fills. El 1982 va néixer Guillem i dos anys més tard, Enric. La reina n'estava satisfeta. A més, volia que la princesa assumís plenament el seu paper de membre de la família reial i es dediqués a les obres de beneficiència. Una vegada més, Diana compliria els desitjos de la reina, però a la seva manera. Va decidir lluitar per una causa per la qual la corona passava de puntetes, un tema tabú, la sida. I ho va fer, tot i la desaprovació de la reina. Va començar a donar suport a causes ignorades per la família reial, com la lepra o les mines antipersona, i la premsa li va fer costat. La diferència generacional es feia cada vegada més gran entre Diana, ja anomenada "la princesa del poble", i la reina, que hi continua mantenint una distància freda.
Més tard, quan Diana i la reina sabien que Carles havia reprès la relació amb la seva examant, Camilla Parker Bowles, però la premsa encara ho desconeixia, la reina faria tot el possible per evitar un escàndol i més encara un divorci. Va proposar un pacte a la seva jove. Diana podia continuar amb les seves missions humanitàries amb la condició que s'avingués a representar el paper d'esposa i mare feliç. I així ho va fer durant quatre anys. Però als 31 anys, Diana ja no era la princesa dòcil a qui la reina podia imposar el seu comportament. Al cap de deu anys d'aquell matrimoni simulat, va decidir que era hora de posar punt final a aquella comèdia.
La publicació del llibre "Diana, su verdadera historia", d'Andrew Morton, en el qual havia col·laborat, va ser la seva venjança contra la família reial. Un llibre tan explosiu va vendre més de 7 milions d'exemplars a 80 països. Sis mesos després, la parella es va separar i Diana, condemnada a l'ostracisme al palau de Kensington, va recaure en la depressió. A punt de patir una crisi nerviosa, Diana no va poder aguantar la presència constant dels mitjans de comunicació. El desembre de 1993 va anunciar la seva retirada de la vida pública.
El gabinet de premsa reial va lliurar una batalla contra ella durant dos anys, fins que la princesa va decidir donar el cop final. El dia de l'aniversari de noces de la reina. El 20 de novembre de 1995, quan Elisabet II celebrava el 48è aniversari de casament, Diana concedia una entrevista al canal de televisió anglès de més audiència. "Al meu matrimoni érem tres. I això és una multitud", va afirmar-hi. Poques setmanes després, la reina va ordenar a Carles i Diana que es divorciessin.
El 30 d'agost del 1997, Diana, la seva parella Dodi Al Fayed, el fill d'un home de negocis egipci multimilionari, i el seu xòfer Henry Paul, van morir arran d'un tràgic accident de trànsit a París, quan fugien dels paparazzis.
L'endemà el país es va despertar plorant i es va indignar amb el silenci de la casa reial, que es va allargar durant dies. En els sondejos d'opinió que es van publicar llavors, més d'un terç dels britànics estaven a favor de l'abdicació immediata d'Elisabet II. El primer ministre Tony Blair va convèncer la reina perquè tornés a Londres, des d'on faria un comunicat públic.
El cineasta Stephen Frears, director de "La reina", sentencia al documental: "La van matar entre tots. Tots van participar en la seva mort. No es tracta ningú d'aquella manera. L'origen de tot va ser el matrimoni. No s'hi hauria d'haver casat. Allà és on van començar els problemes. Perquè sabíem que allò es tractava d'un ritual o de protocol. Va ser com un sacrifici humà."
Testimonis
Ingrid Seward. Biògrafa reial.
Mark Saunders. Reporter i fotògraf de la família reial
Ken Wharfe. Cap de seguretat i confident de Diana (1986-1994)
Hugo Vickers. Historiador
Richard Kay. Periodista i amic de Diana.
Dickie Arbiter. Portaveu del gabinet de premsa de la reina (1988-2000)
Stephen Frears. Director de cine. Director de "La reina".
"Lady Diana contra Elisabet II. Un duel reial" ("Face to face: Lady Diana vs. Elizabeth II") és una producció de Ciné Films Europe dirigida per Caroline Benarrosh.
