Les cantants Olivia Dean, Raye i Laufey: generació (jaz)Z hereva d'Amy Winehouse
Semblava poc probable que entre les apostes musicals d'aquest 2025 hi hagués la de veure com la generació Z s'entusiasma amb el jazz, el soul i l'R&B. Tot sota el paraigua del pop, però ja ho diu Rosalía: hi ha moltes --moltíssimes-- maneres de fer pop.
I això és el que tenen en comú les cantants Olivia Dean, Raye i Laufey. Totes tres semblen sortides d'una altra època, fan música que beu clarament d'aquests gèneres musicals, però són de la generació Z --tenen entre 26 i 28 anys-- i s'alcen com les noves dives del pop internacional.
Aquest 2025 han coronat (Olivia Dean i Raye ho fan ara mateix) el cim de les cançons més escoltades a Spotify, on cadascuna acumula més de 25 milions d'oients mensuals.
El disc "Bewitched" de Laufey va fer el debut més gran d'un àlbum de jazz a Spotify fins ara, la cançó "Escapism" de Raye ja supera els 1.000 milions de reproduccions a Spotify, i el disc "The art of loving", d'Olivia Dean, va superar els 16 milions de reproduccions el primer dia que es va publicar.
En matèria de premis, Olivia Dean està nominada a millor debut als Grammy 2026, Raye el va guanyar el 2025 i Laufey es va emportar el de millor àlbum vocal de pop tradicional el 2024 i opta a la mateixa categoria en la pròxima edició dels premis, el 2026.
Enmig d'un panorama dominat per ídols pop com Taylor Swift, Sabrina Carpenter o Billie Eilish, per què triomfen ara aquestes veus que semblen d'un altre temps i que, a més, no surten de la meca del pop (i del jazz) que és els Estats Units?
Ho resumeix força bé el comentari d'un usuari en un videoclip de Raye a YouTube: "Té la veu d'Adele, el flow de Beyoncé i les lletres de Taylor Swift."
Hereves d'Amy Winehouse
Són, d'alguna manera, hereves d'Amy Winehouse. El periodista musical Roger Roca explica que han portat a primera línia del pop la música que han consumit a casa seva:
El que es nota més és que han escoltat molta música soul i jazz, però no es fan passar per cantants de jazz, que és una cosa que a aquest tipus de cantants sempre se'ls retreu.
Les britàniques Raye i Olivia Dean van començar cantant en cors de gòspel i totes dues van coincidir estudiant a la BRIT School, el centre públic d'arts escèniques, música i audiovisuals on van estudiar també, precisament, Amy Winehouse i Adele.
Laufey, que és islandesa, va començar tocant el violoncel i ve de família de cordes. La seva mare i la seva germana bessona, de fet, són violinistes. Tota la formació musical que totes tres acumulen es trasllada a l'escenari en forma de banda musical, la que les acompanya sempre. Això, segons Roca, és un dels elements que atrau el públic:
"És una idea molt antiga, però quan veus músics, veus una banda, veus aquella coreografia que no és només gestual, sinó que també és musical", explica, "segurament per contrast amb les grans arenes buides amb un sol artista i una pantalla molt gran, això altre crida l'atenció. Fa la sensació que allò està passant de veritat", subratlla.
Serà el 2026 l'any en què veurem les grans gires del pop mundial vestides amb orquestres, bandes (o quartets, si cal)? Rosalia va deixar-ho força clar amb la primera actuació de "Lux", a València, amb 20 músics acompanyant-la dalt l'escenari.
Raye i Laufey, per cert, actuaran a Barcelona l'any vinent. Raye ho farà el 13 de febrer al Palau Sant Jordi, i Laufey el 22 de març a l'Auditori del Fòrum. Aquesta última amb totes les entrades exhaurides.
Recreant un món en sèpia i blanc i negre
La posada en escena de les tres cantants remet a una barreja d'èpoques. "Pot començar als anys 20-30", diu Roca, "quan el jazz era una música molt popular als Estats Units, i arriba fins als anys 60, quan hi havia cantants com les Supremes que es plantaven totes tres a primera fila vestides amb lluentons."
No és estrany que totes tres coincideixin a l'hora de citar referents en diverses entrevistes: Ella Fitzgerald, Billie Holiday, les Supremes, Lauryn Hill o Carole King.
La llarga cabellera al vent, els vestits llargs i elegants, plens de serrells i de lluentons... L'estètica defineix les tres propostes, que s'emmirallen en una elegància retro. Un imaginari que barreja els mons del Gran Gatsby, el Cotton Club i l'art déco.
Tenen una força i un caràcter, segons Roger Roca, "que transcendeix l'estil de música que han decidit fer servir en cada moment."
És com si estiguessin dient-li a la indústria: No, a mi no em fa falta fer el que tu vols, perquè jo tinc un llegat i tinc un bagatge personal i familiar, prou fort perquè això sigui la meva identitat. I penso que això diu molt a favor d'elles.
La pregunta ara és si tot això servirà per acostar al mateix públic que les adora el jazz, el soul dels seus referents. Veurem una massa gegant d'adolescents embogint per Nina Simone o Chet Baker?
