Les mancances d'Eurovisió

Poques coses poden plantar cara avui dia al futbol en la batalla dels audímetres. Una de les comptadíssimes excepcions és Eurovisió. En aquests temps de consums mediàtics fragmentats i individuals, ni que sigui un cop l'any se'ns recorda el valor de seguir col·lectivament una marató musical absurdament llarga i kitsch, la principal gràcia de la qual és comentar-ne els moments més tronats, sigui en directe a les xarxes o l'endemà amb amics i companys.

Si a sobre això arriba amb una defensa del dret a estimar sense haver de rebre els prejudicis dels altres, la missió d'associar valors inclusius a la cultura europea queda ben satisfeta. I no és pas poca cosa, en aquests temps sinistres de retorn de la ultradreta.

La felicitat, però, mai no és completa: Eurovisió parla de la diversitat, però hi ha dèficits en diversitat cultural. Només cal veure el domini aclaparador de l'anglès a les cançons. O la impossibilitat crònica que el català pugui sentir-se amb normalitat en aquesta festa. Això és una anomalia de zero points.