Les neules no eren com ara ni se sucaven al cava: d'on ve la tradició de menjar-ne per Nadal

Un any més sucarem les neules al cava per Nadal, una tradició genuïnament catalana que es remunta a l'època medieval. Però les neules no sempre han estat com ara, ni les hem sucat amb cava, ni en menjàvem només per Nadal.

Se sap que en l'àpat de Nadal de 1267, el rei Jaume I va fer servir als seus 100 convidats, 100 neules per postres, entre altres dolços. Una neula per cap? És que el rei era un garrepa? De fet, van costar 10 diners de plata, no eren barates, però és que la neula medieval era plana i gruixuda com un gofre.

Jaume Fàbrega, consultor gastronòmic, periodista, i historiador de la cuina dels Països Catalans, ens explica que Francesc Eiximenis en el llibre "Com usar bé de beure e menjar", un personatge eclesiàstic de bon viure diu que "per esmorzar sempre menjava neules ben espesses", i segons Fàbrega, vol dir gruixudes.

De la taula del rei a totes les cases per Nadal

Aquest document, segons l'historiador, indica també que se'n menjaven tot l'any i no només per Nadal. Ja eren molt populars al segle XIII i s'esmenten en cançons dels segles XIV I XV. "La neula era tan important a la cultura popular catalana que en molts museus es conserven neulers", diu Fàbrega.

Els neulers són els motlles de ferro que es feien servir per fer les neules i que s'han trobat sobretot a les grans cases i institucions religioses d'aquella època. A l'inventari del rei Ramon Berenguer III (rebesavi de Jaume I) del 1134, hi consta un neuler. D'aquí ve també l'expressió "carregar els neulers", que vol dir carregar el pes de la culpa o de la feina a algú.

Però potser no totes les neules eren gruixudes perquè Ramon Llull, en el seu llibre "Fènix o Llibre de les Meravelles 1287-1289), parla d'un mestre neuler que feia les neules tan primes que, si les tiraves per la finestra, voleiaven lentament fins a arribar a terra.

Fàbrega posa en dubte que el nom de "neula" es refereixi a la seva finor i lleugeresa, com diuen altres autors. L'historiador creu que ve pel color blanc dels núvols o la boira, significat de "nebula" en llatí, l'arrel de la paraula "neula".

Amb tot, les neules són una de les postres més antigues de Catalunya -- juntament amb el torró, el massapà, o el flaó o flaona, que segons Fàbrega és el més antic i ja se cita al segle XI. I ja als segles XVII i XVIII es considera un dels dolços tradicionals de la gastronomia catalana de Nadal.

Fàbrega té la hipòtesi que la introducció de la neula a les postres era per acompanyar el torró, que molts encara mengem amb pa. "Abans, tot es menjava amb pa", diu l'expert gastronòmic, i "la neula és l'equivalent urbà del pa, una mica més fina", que atribueix a la sofisticació de les taules de les famílies benestants i de la burgesia de les ciutats.

De les neules planes i gravades a les caragolades

L'origen de les neules és incert, no se sap qui les va inventar, però es relaciona amb la cuina monàstica.

Jaume Fàbrega, autor del llibre "la cuina monàstica" (2013) explica que, segons textos conservats sobre la cuina i els costums dels segles medievals i el barroc, els frares eren "molt aficionats a les neules" i en menjaven en moltes ocasions festives. Una de les festes més importants és la de Nadal, i l'àpat de Jaume I ho documenta per primer cop.

Fàbrega creu, tot i que no hi ha documents que ho avalin, les neules planes i fines --rodona com una hòstia, però més grans--, són un invent de les monges, que haurien perfeccionat la recepta medieval.

També serien les monges les qui, segons la tradició, se'ls hauria acudit de caragolar aquella pasta fina per poder-les sucar millor.

Les neules sovint duien escuts, dibuixos, frases o oracions gravades -- o perforades-- com les que encara es pengen a Mallorca en la missa de Nadal, durant el "Cant de la Sibil·la", tot i que ara són de paper; o les que guarneixen l'arbre de l'església en la festa del Pi de Centelles, recuperada del segle XVIII. Al museu de Girona es conserva un neuler amb la inscripció "Qui en mengi la benedicció de Déu tindrà", que quedava gravada a la neula.

De sucar les neules amb piment a fer-ho amb cava

Les neules medievals, aquelles que eren com un gofre, es menjaven amb alguna confitura o mel, però el més habitual era sucar-les amb algun licor dolç. Eiximenis diu que aquell golafre "acaba l'àpat amb neules sucades en piment", ens explica Fàbrega.

El piment era una de les begudes més apreciades de la cuina medieval catalana. Es podia fer amb vi blanc o negre i s'aromatitzava amb espècies com el pebre, el romaní, la canyella, el clau o la nou moscada. També s'hi podia afegir mel, i a l'hivern se solia servir calent.

Les tradicions es van anar assentant en els àpats festius de Nadal arreu de Catalunya i també a Mallorca i València, puntualitza l'historiador. El vi especiat i calent es va substituir cap a finals del segle XVIII i principis del XIX, per un vi o licor dolç, una mistela o un vi ranci... que feia de bon sucar amb una neula en forma de canut fina, lleugera i sofisticada.

El pas cap al cava va arribar finals del segle XIX i principis del XX, quan la producció i el consum es va popularitzar al país.

Ara, aquest Nadal, cada cop que us mengeu una neula --tant si és de xocolata o farcida-- i la suqueu al cava o algun altre licor, penseu que esteu mantenint una de les tradicions més antigues i arrelades de Catalunya, que ha persistit evolucionant i adaptant-se als temps durant segles. Unes postres senzilles i delicades digne d'un rei... com Jaume I.