L'estat espanyol també ha d'assumir el canvi d'etapa
Tres anys i set mesos després, Catalunya entra en una etapa nova. La Generalitat continua en mans de l'independentisme, la via judicial continua implacable i l'anhel de l'autodeterminació o el dret a decidir d'una part majoritària de la societat catalana continua viu. Però no som on érem. Hi ha hagut un canvi de pantalla.
En l'independentisme polític, algunes ferides comencen a cicatritzar i una nova fornada de líders s'obre pas, tot i que encara sense deixar-se anar de la mà dels anteriors. Ara es parla d'embat. Uns i altres fan servir aquesta paraula, per mantenir viva la flama, però ningú explica en què es concretarà ni quines accions comportarà. Posar en valor l'1 d'Octubre implica, també, assumir-ne els aprenentatges.
L'independentisme continua al poder, ha superat una fase d'interinitat llarga i feixuga, i ha pres nota: difícilment es tornarà a la via ràpida que porta al xoc de trens. La foto de família del nou govern destaca per una mitjana d'edat rejovenida, pel perfil més tècnic d'alguns dels nous consellers i per la presència d'independents. No és un executiu per a l'embat, que és sinònim d'empenta, escomesa i patacada.
Tres anys i set mesos després, l'estat espanyol també ha d'assumir el canvi d'etapa. Algú hauria de prendre bona nota de les lliçons de la fase que queda enrere. La primera i fonamental: el fracàs de la via judicial com a solució d'un conflicte que és polític. Els més de 100 anys de presó, les euroordres i el 155 no han resolt res. La constatació, també, que la via Don Tancredo, que Mariano Rajoy va explotar fins que va ser massa tard, mai va dur enlloc.
Si Catalunya ha fet el canvi de pantalla, Espanya també l'ha de fer. L'etapa nova demana distensió. I per distendre, per desinflamar, cal acció. La presència ahir al Pati dels Tarongers del ministre Miquel Iceta n'és un símptoma, tot i la fredor del retrobament amb Oriol Junqueras. El diàleg també és acció. I els indults. I cap d'aquestes accions trencaran Espanya, ni suposaran cap traïció als principis sacrosants de l'estat espanyol, per molt que alguns ho proclamin, que ho proclamaran. Es tracta d'aprofitar l'ocasió d'una conjuntura que ha canviat.
Hi ha, però, qui es resisteix al canvi de pantalla. Cs, PP i Vox van faltar ahir a la presa de possessió d'Aragonès. Un gest inequívoc d'esborrar-se, de no voler-hi ser. Són representants de la ciutadania abdicant de la seva funció i, això sí, donant lliçons d'aparador de saldo.
