L'infern de l'AP-7

L'AP-7 és un infern. Ara, i abans de la pandèmia. Ara més, sí. Sens dubte. Però abans, quan es pagava peatge també. Ho vull aclarir perquè l'he agafat tota la vida. Bé, tota la vida no. Des que tinc carnet de conduir. I sent de Sant Esteve de Palautordera, al peu del Montseny, havíem d'omplir un cotxe d'estudiants per anar a l'Autònoma. I per què? Perquè anar-hi en transport públic era una eternitat. Un calvari.

A l'autopista ens hi encallàvem, pràcticament, cada dia. I pagant peatge, eh! I ara, sense pagar peatge, també m'hi encallo. Insisteixo en això de pagar peatge perquè vaig sentint un mantra que consisteix en: ara que no es paga peatge la via és un infern.

Com si tot fos això: el fet de no pagar. Com si pagant peatges ja estigués tot solucionat. Escolteu, els ciutadans, l'AP-7, l'hem pagat i repagat 50 vegades. I el que reclamem per deixar els cotxes a casa és una xarxa de transport públic eficient que ens permeti anar a l'Autònoma, a Barcelona i creuar la capital, sobretot creuar-la, amb un temps mínimament raonable.

Us asseguro que, si s'aconsegueix, deixarem el cotxe a casa per no sentir-nos mals ciutadans i, sobretot, per no haver de viure aquest infern diari.