L'Iran, entre el dol real amagat i la victòria que no és
"Heu arribat en el millor moment després de 40 dies molt durs. Ahir vau esquivar les bombes israelianes en plena autopista, avui ja no en cauen i a més potser la gent té ganes de parlar més amb periodistes estrangers. Aquí diem que els vostres passos estan beneïts".
És la primera expressió iraniana que ens rep amb escalf, alleujats com estan en general per la fi dels bombardejos. Si continuaven, haurien passat a la fase d'afectar molt més clarament la població civil. En aquest sentit, un respir momentani.
Però els passos dels ciutadans de l'Iran no estan especialment beneïts les últimes dècades. Travessar la frontera oest amb Turquia i topar-te, per començar, amb una gran bandera negra on acostumava a haver-hi la de colors verd, blanc i vermell, ja et diu que entres en un país segrestat pel dolor.
I tot i saber que el dol establert així per les autoritats correspon a la pèrdua del líder suprem Ali Khamenei i els altres que l'han seguit a la tomba en aquesta guerra, irònicament es pot llegir com un memorial per les desenes de milers de víctimes d'un sistema opressor. Les últimes el mes de gener.
Un dol que les famílies duen per dins. Per fora ja hi ha banderes negres, cerimònies i pancartes on es recorda el gran aiatol·là o Ali Larijani, per dir només dos noms esborrats del mapa per Israel. Hi deuen pensar, com jo, aquestes víctimes cada cop que es creuen amb aquesta negror voleiant al vent?
A l'Iran hi ha molta més gent de la que algú es pot pensar que es desfà de la por i, almenys anònimament, s'atreveix a alegrar-se pels assassinats d'Israel a membres del règim. "M'alegro que alguns oficials i comandaments estiguin morts", ens diu un home que treballa al mercat negre d'intercanvi de divises i que en un primer moment parlava de dia de la victòria per haver forçat l'alto el foc. Quan la conversa avança es deixa anar. Altres opten pel silenci i només t'ho diuen amb la mirada.
Ningú s'oblida del que són capaces de fer les milícies Basij o també la policia de la moral, malgrat que aquests dies especialment hagi estat més distreta, més laxa fins i tot. El resultat és que pels carrers de Teheran és especialment fàcil trobar-te amb dones que no porten el vel islàmic.
I tampoc s'obliden dels problemes econòmics. En una sabateria buida, al costat de capses que agafen pols, el botiguer no se n'amaga: "Estem enfonsats en la merda". Però haurà de continuar pagant el lloguer del pis on viu amb la dona i el fill. L'únic que no ha pujat els últims temps és la benzina, amb els preus fixats per les autoritats.
No és estrany que els més joves, a la que puguin, se'n vagin. "És més dur viure sota la repressió tants anys que no pas sota les bombes?", li preguntem a una noia que sí que porta el hijab. S'ho pensa una mica, i al costat d'un enèsim cartell d'Ali Khamenei, diu: "Les dues coses".
Es farà fosc d'aquí una estona. I els prorègim, que hi són, però que continuen sent una minoria, es tornaran a concentrar per proclamar que han vençut a l'Amèrica de Trump i l'Israel de Netanyahu. El règim se sent més fort, perquè ha tornat a sobreviure. En canvi, no sembla que els bombardejos, ni la resposta contra uns enemics externs, ni ara un alto el foc incert, hagi unit més els iranians més enllà del convenciment de voler encara més llibertat.
