L'Iran, entre l'espasa de l'agressió i la paret del règim
Mai havia travessat tan ràpid, de nord a sud, l'avinguda Valiasr, la més llarga de l'Orient Mitjà. Els seus prop de 20 quilòmetres que parteixen tot Teheran, sempre col·lapsats de trànsit.
Però mai havia vist tampoc tan tristos i exhaustos els 15 milions d'habitants d'aquesta enorme metròpolis. Bé, els que no n'han pogut o volgut marxar. Amb els quals, d'alguna manera, compartim durant uns dies els efectes de més de dues setmanes de guerra.
La por per companya
Des que vam arribar dimecres a Teheran, i el dia abans al llarg d'un miler de quilòmetres des de la frontera amb el Kurdistan de Turquia, ni un sol somriure, literalment. En un país en què el somriure ja era del poc que quedava, sotmès com estava a dècades de sancions globals, capitanejades pels Estats Units, obeïdes per Europa.
Sancions que sobretot afectaven la població, ja prou castigada per la corrupció de la jerarquia clerical que obté el control econòmic del país a través del monopoli sobre el principal flux de riquesa: el petroli.
Però, sobretot, la gent et parlava de la por a dissentir, por als diversos cossos de seguretat, de control social i "moral" de la població. Amb les dones com a víctima principal.
Tot continua igual. Però s'hi ha sumat la por a la guerra i al futur d'un país on qualsevol canvi a partir d'ara comportarà més perill de portar-lo cap al caos que no cap a la democràcia.
Israel truca a la porta
Potser l'indicador més precís que he tingut aquests dies del desgast generalitzat que pateixen la República Islàmica i tot l'Iran va ser divendres. Últim d'aquest mes de Ramadà que acaba la setmana que ve, i per tant jornada Al-Quds (Jerusalem en àrab) de solidaritat amb Palestina. Un dels dies pic de les mobilitzacions anuals instituïdes per la República Islàmica.
Havia arribat a convocar més d'un milió de persones. La participació va anar decreixent en proporció al desgast del règim. En aquesta última vam comptar els participants en uns milers. Per reblar el clau, era Israel que s'hi feia present, amb una tanda de bombardejos a Teheran a primera hora i tres grans explosions mentre arribaven els convocats a la marxa. Dues les vam sentir ben a prop.
La nova realitat
No és clar si l'Iran va fer un error de càlcul en situar-se darrere l'atac de Hamas del 7 d'octubre del 2023. O va considerar arribada l'hora de reptar Israel en una confrontació encara ben oberta.
Tampoc ho és fins on podrà arribar Israel en aprofitar aquell mateix fet traumàtic per apoderar-se de tot Palestina --amb un genocidi a Gaza i la neteja ètnica a Cisjordània-- i, de passada, encendre literalment l'Orient Mitjà. Per intentar sotmetre'l amb l'ajuda de Biden primer i la definitiva de Trump.
Només el temps dirà qui dels dos va errar més els càlculs. El cert és que l'anomenat "eix de la resistència" forjat per l'Iran està molt debilitat. També ho és que Israel, malgrat les aparences, ha entrat en la lliga dels estats pàries dins la comunitat internacional, la global, i sobretot a nivell d'unes opinions públiques occidentals que li han estat tradicionalment imprescindibles.
L'altra guerra del Golf
Els Estats Units "estan utilitzant les seves bases als països del Golf per dur a terme i donar suport a l'agressió militar contra l'Iran. I, d'acord amb la llei internacional, l'Iran està completament legitimat per tornar-s'hi".
Paraules del portaveu del ministeri d'Afers Estrangers de l'Iran, Esmaeil Baghaei, en l'entrevista que li vam fer dissabte a la seva oficina de Teheran.
Res més previsible. L'Iran havia dit repetidament que, en cas de guerra amb Israel i els Estats Units, no seria curta --i ha entrat en la tercera setmana--. I que respondria ampliant-la on més mal podia fer: el golf Pèrsic. Clau de pas per al 20% del petroli mundial i per generar pànic als mercats. La temuda inflació a Occident, com a aliada contra uns governs que han mirat cap a una altra banda a Europa.
També costos electorals a la vista per a Trump en les eleccions del novembre. Una majoria de nord-americans comencen a considerar massa cares les aventures d'Israel. I aquesta ja la noten directament a la butxaca.
El front intern de l'Iran
L'argumentari internacional de l'Iran és sòlid. Està sotmès a una evident guerra preventiva, que són il·legals, i d'agressió. També coincideix tothom, fins i tot el secretari d'Estat, Marco Rubio, quan es va sincerar, que els Estats Units s'hi van sumar darrere Israel.
Però les qüestions internes incomodaven més el portaveu Baghaei. I és molt recomanable consultar l'entrevista sencera. Davant la premsa internacional, reconeix que hi ha problemes interns i que la gent té dret a protestar. Però minimitza els morts de les protestes del gener.
Parla de poc més de 3.000, quan n'hi ha més de 7.000 de contrastats. I en culpa agents israelians que haurien actuat de provocadors. D'agents, diverses fonts ho constaten, n'hi havia, però hi ha hagut moltes tandes de grans protestes anteriors des del 2009, amb milers de morts més, sense cap constància d'infiltrats.
Silenci, estem patint
Parlar de l'Iran és molt complex perquè s'hi superposen dues realitats de poder contràries, paral·leles i totes dues al marge dels interessos dels iranians.
Si les sancions, i ara la guerra, han anat llastant el país des de fora, s'hi han sumat des de dins la corrupció i la repressió fèrria política i social.
El règim s'ha enrocat en l'amenaça externa com a justificació per destruir un teixit social de milions de joves il·lustrats i ansiosos de llibertat. L'amenaça s'ha fet realitat ara, però molt dubtosament comportarà cap alliberament. Ja gairebé ningú recorda les proclames de Trump i Netanyahu a favor de la "llibertat" dels iranians.
És en aquest context que se senten acorralats. I si començava dient que en 1.000 quilòmetres no vaig veure cap somriure, en gairebé una setmana puc assegurar que ben pocs s'han atrevit a parlar davant la càmera. Sobretot els que abans de veure-la havien donat a entendre una mica el que pensaven.
