L'Iran i Netanyahu, els guanyadors d'una guerra que ha perdut Trump
En quina situació es trobava l'Orient Mitjà el 27 de gener, un dia abans que Israel i els Estats Units comencessin la guerra d'agressió contra l'Iran?
La República Islàmica estava en crisi: encara més deslegitimada a nivell intern i extern per la brutal onada de repressió del gener, per la recessió econòmica i per la pèrdua d'influència regional a causa de les derrotes dels seus aliats regionals (el règim de Bashar al-Assad de Síria, Hezbollah al Líban o Hamas a Palestina).
Hi havia el consens que el règim teocràtic passava per les seves pitjor hores, estava molt debilitat.
Era una conjuntura aparentment ideal que va portar Benjamin Netanyahu a convèncer Trump que era el millor moment per atacar l'Iran, donar-li el toc de gràcia i s'enfonsaria com un castell de cartes. Veien a tocar el canvi de règim somiat i el líder republicà s'imaginava passant a la història com el president providencial que va canviar per sempre i a millor l'Orient Mitjà.
I important: el 27 de febrer, la circulació per l'estret d'Ormuz era lliure i les petromonarquies del Golf se sentien segures i protegides per l'exèrcit nord-americà.
Com està l'Iran avui?
Només cal mirar el resultat que deixen aquestes cinc setmanes de conflicte per veure quin actor hi ha guanyat més estratègicament. Avui, el règim iranià, malgrat haver perdut el líder suprem, la cúpula militar i molts mitjans, continua dempeus. Conserva un arsenal de milers de míssils i drons, capacitat ofensiva i encara té, enterrats sota terra, 440 quilos d'urani enriquit al 60%.
I què ha guanyat? A nivell intern, legitimitat davant una població exhausta que estava farta del règim. Fins i tot sectors de la societat que al principi veien amb bons ulls l'agressió exterior han acabat desenganyats amb uns EUA que estaven disposats a "destruir totes les centrals elèctriques i ponts del país" i amenaçaven de matar "tota una civilització".
Almenys a curt termini, les esperances de canvis, reformes o obertura a l'Iran s'esvaeixen. El règim d'avui encara és més radical que el de fa dos mesos i, si llavors estava contestat i debilitat, ara pot treure pit exhibint com ha plantat cara a Israel i als EUA.
I no només no s'ha doblegat sinó que ha aconseguit dues fites estratègiques impensables el 28 de febrer.
La primera, haver demostrat al món, als veïns i als enemics el preu enorme que comporta una agressió contra la República Islàmica. Abans de tornar-lo a atacar, el pròxim cop els agressors s'ho pensaran dues vegades. Per tant, l'Iran s'ha guanyat la garantia de seguretat i dissuasió que sempre havia buscat i que eventualment li hauria donat tenir la bomba nuclear.
La segona fita és el control de facto de l'estret d'Ormuz (i, per tant, una clau de l'economia global). La realitat és que en cinc setmanes, Washington ha passat d'intentar derrocar un govern a acontentar-se que el mateix govern permeti el trànsit per aquest pas estratègic que estava obert abans de la guerra! Una carta que l'Iran no tenia i que ara té i que s'ha revelat com la clau d'aquest conflicte.
Dues interpretacions de l'alto el foc i d'Ormuz
Prova de la confiança iraniana serien les diferències en el redactat dels comunicats que han publicat respectivament el ministre d'Afers Estrangers de Teheran i Donald Trump anunciant les dues setmanes d'alto el foc.
El president nord-americà diu que accepta suspendre els bombardejos "sempre que la República Islàmica de l'Iran accepti l'obertura completa, immediata i segura de l'estret d'Ormuz". Per tant, veiem una condicionalitat clara: aturo els atacs si Ormuz s'obre completament.
Segons el comunicat que ha fet l'Iran, el trànsit "segur" per aquest punt estratègic "serà possible amb coordinació amb les Forces Armades de l'Iran i tenint en compte les consideracions de limitacions tècniques". És a dir, Teheran continuarà obligant els mercants i petroliers estrangers a coordinar-se amb el seu exèrcit (i eventualment a pagar un peatge) si volen passar.
Per tant, Trump atura els combats sense aconseguir restablir l'estatus que l'estret tenia abans del 28 de febrer.
I encara, una altra clau dels comunicats. En l'iranià s'afirma que "a petició del Pakistan, es considerarà la demanda dels EUA de negociacions basades en la proposta de 15 punts" que va fer Washington i s'afegeix a continuació "que el president nord-americà ha acceptat el marc general de 10 punts de l'Iran com a base per a la negociació".
En efecte, en el seu comunicat Trump diu que "hem rebut una proposta de 10 punts de l'Iran i crec que és una base viable des de la qual negociar". És a dir, Trump diu que els 10 punts de l'Iran són viables mentre que l'Iran només diu que considerarà els 15 que volia els EUA.
Fins ahir, els punts dels uns i dels altres eren irreconciliables i ara estem davant d'un escenari on els EUA podrien acceptar que l'Iran controli d'alguna forma Ormuz, que cobri peatge per pagar-ne la reconstrucció i fins i tot obtingui garanties escrites que no se l'atacarà mai més.
El règim que els EUA havien de derrocar surt reforçat de la guerra i el seu president del Parlament, Bagher Ghalibaf, fins i tot tindrà l'honor divendres de trobar-se cara a cara amb el vicepresident JD Vance a Islamabad per iniciar les negociacions per a un acord definitiu, ara com ara encara molt incert. En 46 anys, mai cap líder iranià s'havia pogut entrevistar amb un vicepresident nord-americà.
Com queden els Estats Units?
La primera potència surt d'aquest conflicte molt escaldada i la forma com l'ha gestionat de principi a fi és reveladora del funcionament i les mancances de l'administració Trump.
Juntament amb Israel, ha demostrat tenir un exèrcit tàcticament formidable capaç de fer molt mal a l'enemic però de poc serveixen les armes més potents i avançades si no serveixen per aconseguir els objectius inicials.
Clarament, els EUA es van llançar a la guerra sense tenir garantit com es derrocaria el règim i sense voler conèixer prou bé la seva idiosincràsia tot i la muntanya d'experts que alertaven dels riscos d'una agressió.
Com més aguantava la República Islàmica els atacs, més es ficava Trump en un cul-de-sac. I prova que no sabia com sortir-se'n és que, malgrat tota la retòrica inflamada, Trump, per cinquena vegada, ha ajornat un ultimàtum, ha reculat i no ha consumat les seves pitjors amenaces.
La figura i l'autoritat del president nord-americà tant a dins com a fora del seu país queda molt tocada, perd credibilitat i aquesta crisi marcarà un greu punt d'inflexió en el seu mandat. Era l'aposta més arriscada i li ha sortit molt malament. No està clar com pot recuperar la popularitat perduda ni com podrà recosir les ferides que ha deixat dins el seu propi camp conservador.
El moment em recorda l'estiu del 2021, quan els EUA, sota un Joe Biden que portava pocs mesos a la Casa Blanca, van consumar la retirada humiliant de l'Afganistan. L'experiència va deixar molt mal gust de boca i el líder demòcrata mai més va recuperar el favor de l'opinió pública.
La gestió de la crisi iraniana també demostra què passa quan una administració dels EUA menysté l'expertesa, el professionalisme i capacitat d'anàlisi en la presa de decisions. En lloc de seguir l'habitual i rigorós procés d'estudi de pros i contres, riscos i oportunitats, el govern nord-americà sembla que ho fia tot a la intuïció de l'inquilí del Despatx Oval, amb una responsable dels serveis d'Intel·ligència que va arribar a admetre al Senat que té més pes l'instint del president que la informació dels seus agents i experts.
Trump va tornar a la Casa Blanca fa 14 mesos només rodejat de ministres i assessors a qui exigia lleialtat a ultrança com a principal condició per accedir al càrrec.
La seva s'ha convertit en una administració d'homes i dones obedients que no s'atreveixen a contradir el gran líder i on la presa de decisions queda concentrada en poquíssimes mans, sovint sense gran experiència prèvia. Amb l'Iran s'ha vist que perilloses poden ser les conseqüències d'aquesta manera de fer.
Com queda la regió
Al marge dels EUA, els altres perdedors d'aquesta guerra han estat els seus aliats del Golf. Abans del 28 de febrer, l'Aràbia Saudita, Bahrain, Qatar o els Emirats Àrabs vivien una època daurada i havien convertit les seves monarquies amb pols d'estabilitat, riquesa i progrés.
Una realitat que s'aguantava, en part, perquè tots confiaven que els Estats Units sempre els protegirien en cas de necessitat i per això pagaven autèntiques fortunes als EUA en forma de compra d'armament i deixaven al seu exèrcit tenir bases als seus territoris.
La primera gira que va fer Trump al principi del segon mandat va ser precisament a alguns d'aquests països que van seduir el president amb el seu luxe i les seves promeses d'inversions.
Avui, el mirall de les petromonarquies s'ha trencat. És com si els hagués caigut la bena dels ulls. L'Aràbia i els Emirats, que van animar discretament els EUA a acabar amb els aiatol·làs i confiaven en la seva caiguda, han descobert que no poden comptar tant amb la protecció de l'aliat nord-americà. Aquest no només no els ha pogut fer d'escut com esperaven, sinó que els ha ficat en un conflicte que canviarà tota l'estructura de seguretat de la regió.
Han descobert que són més vulnerables del que pensaven i que la prosperitat del Golf arribarà fins on vulgui l'Iran. Ara, hauran d'aprendre a viure amb aquest veí empoderat i incòmode que s'ha convertit en l'amo i senyor de l'estret d'Ormuz i ells no hi poden fer res.
Si, com sembla, la guerra acaba amb termes més favorables per a l'Iran, les petromonarquies quedaran en una posició més precària de la que tenien i hauran pagat un preu molt alt pel conflicte, tant estratègicament com econòmicament.
Com queda Israel?
L'objectiu oficial d'Israel en aquesta guerra era que caigués el règim iranià. Netanyahu estava convençut que li podia donar l'estocada final amb un atac massiu i que la població s'aixecaria per fer fora els aiatol·làs.
A simple vista, el desenllaç d'avui deixa molt a desitjar per al primer ministre israelià. El seu país ha demostrat de nou una capacitat tàctica, militar i d'espionatge imbatible però sorprèn com no van saber calibrar les fortaleses i la resiliència d'un règim enemic que tenen vigilat, infiltrat i monitoritzat des de fa dècades. El Mossad, clarament, haurà de fer una feina de revisió i introspecció.
Ara bé, si per alguna cosa es caracteritza el mandat de Netanyahu, sobretot des dels atacs de Hamas del 7 d'octubre, és per l'estat de guerra permanent. El primer ministre ha anat encadenant conflicte rere conflicte i aquest bel·licisme constant és el que li ha permès esgotar la legislatura, que s'acaba a la tardor.
Avui, Netanyahu pot dir, encara que no sigui del tot cert, que l'Iran ha deixat de ser una amenaça immediata per a Israel, que han destruït gran part de la seva capacitat balística i que el seu programa nuclear trigarà molt de temps a regenerar-se.
De fet, mentre Trump mantenia el món distret amb amenaces i ultimàtums, l'exèrcit jueu no parava de bombardejar la geografia de l'Iran per assegurar-se d'infligir-li el màxim nivell de destrucció. Aquest mateix dimarts encara va destruir diversos ponts i petroquímiques que el règim trigarà anys a reconstruir.
De la mateixa manera que en la guerra de 12 dies del juny del 2025 l'Iran va quedar debilitat i ferit, ara Israel pot afirmar que encara ho està més, almenys a nivell tàctic.
També pot treure pit que l'aliança amb els EUA és més forta que mai i que un país petit com el seu ha aconseguit de facto marcar la política de la primera potència fins al punt d'arrossegar-la a una guerra regional.
A més, el conflicte li ha servit també per ocupar de nou el sud del Líban, perquè el món s'oblidi del que passa a Gaza i a l'ocupació avanci sense fre a Cisjordània de la mà d'uns colons cada cop més radicalitzats.
Si el somni d'un canvi de règim no s'ha pogut fer realitat, Netanyahu es pot consolar pensant que ha fet molt mal al seu enemic i això no és un mal resultat per a un líder que sempre pot tornar a desencadenar una guerra d'aquí uns mesos, com ha llançat les anteriors.
