Litúrgia d'avui

Mirarà les piles de paperetes ordenades en paral·lel damunt de la taula. De cua d'ull es fixarà si hi ha algú de la mesa que està atent a quina escull. N'agafa una. Potser la té decidida de fa temps. És clar que un rampell desconegut li'n pot fer triar una altra. Hi ha muntanyes de paperetes que semblen noves, com si ningú les toqués. Ara les compara totes abans de caminar unes passes, la taula, dues persones al darrere per confirmar que és qui diu que és, una mirada directa, guixar a mà un nom d'una llista llarga i un gest solemne per ficar el sobre a l'urna i dir pausadament amb veu lleugerament alçada: vota. Després, una sensació estranya, entre la buidor del ja està fet i la satisfacció d'haver d'assumir un deure, que és també un dret. I el dubte de si ha votat el millor o la seguretat de votar els seus. I un pensament que plana de fa dies: aquest cop, què haurem votat entre tots?
Cada vot ho és de confiança. En alguna persona amb qui ens identifiquem perquè sigui l'alcalde. Ens agrada el que diu, però sobretot qui ens sembla que és. Una persona sòlida o potser una persona nova. Als candidats, després de la campanya no els coneixem prou, però els coneixem més.
Ha organitzat el dia perfectament. Tot pautat. Un seguiment moderat durant el matí, alguna dada més a la tarda i, a la nit, el resultat. Feliçment, la litúrgia es repeteix. D'aquí pocs dies, molts alcaldes que no en sabien, aprendran a dialogar. I a Espanya, hi haurà canvis en tretze comunitats. Avui vivim l'antesala d'un temps nou, que es començarà a escriure d'aquí una hora, quan milers de col·legis, en un diumenge de maig, obrin les portes de bat a bat.