Lliçons d'una setmana d'alto el foc a Gaza: entre la prudència i l'escepticisme

Si fa un mes li haguessin dit a un israelià o a un palestí que avui hi hauria un alto el foc a Gaza, que no hi quedarien ostatges i que Israel hauria alliberat gairebé 2.000 presoners palestins, segurament s'haurien mostrat molt escèptics.

El conflicte estava enquistat, Hamas no donava senyals de rendir-se, Israel tot just acabava d'intentar matar els negociadors de la milícia a Qatar i estava en plena conquesta i destrucció de Ciutat de Gaza amb l'objectiu de buidar el nord de la Franja de palestins.

En canvi, avui tots aquells plans s'han ficat en un calaix i cada dia que passa sense bombardejos ajuda a consolidar l'alto el foc, encara que aquest sigui precari i sempre pengi d'un fil.

Una treva fràgil que aguanta

Tant Hamas com Israel ja s'han acusat de violar els termes de l'alto el foc. La milícia islamista ha alliberat tots els ostatges vius que tenia, però només 10 dels 28 segrestats morts, l'últim aquesta matinada. Assegura que ja va advertir que el procés d'entrega dels cossos no seria tan ràpid i que, amb els mitjans de què disposa, no pot localitzar, desenterrar i identificar els cadàvers que queden enmig de la destrucció gegantina.

Reclama ajuda d'experts internacionals, i Egipte i Turquia, amb el vistiplau de Washington, ja estarien treballant per enviar-n'hi.

Per la seva banda, i com a represàlia per no entregar tots els cossos, Israel deixa entrar força més ajuda humanitària que fa un mes, però no pas els 600 camions diaris promesos, i es resisteix a obrir la frontera amb Egipte.

Al seu temps, des de l'inici de la treva ha matat almenys una vintena de palestins que, suposadament, s'havien acostat massa a les seves posicions dins de la Franja.

Com passa en molts conflictes, els primers altos el foc són fràgils i vulnerables, i aquest no és una excepció. Es trencarà aviat? La impressió aquí, ara com ara, és que no, o almenys encara no.

Els EUA han declarat que el retard en l'entrega de cossos no és una violació de l'acord, i a Egipte els mediadors segueixen treballant en la següent fase del pla de pau de Trump.

Si la treva aguanta, en gran part, és perquè hi ha molta pressió internacional sobre Israel i sobre Hamas perquè no la facin descarrilar, perquè la ciutadania de banda i banda està exhausta de conflicte i perquè Trump ha dit una vegada i una altra que "la guerra s'ha acabat".

Si passada només una setmana es reprengués la guerra, els dos enemics hi tindrien molt a perdre. Hamas i els gazians, perquè els tornaria a caure a sobre la fúria israeliana i el càstig podria durar setmanes o mesos.

Al mateix temps, és coneguda la capacitat limitada de concentració i atenció que Trump té en un sol tema, i si pel que sigui el seu cap se'n va cap a altres assumptes, es cansa del conflicte al Pròxim Orient i deixa d'exercir pressió sobre les parts, aquests poden tenir la temptació de tornar a les armes si no perceben prou avanços.

A més, al davant encara queda una negociació molt complicada sobre el futur de Gaza, la retirada israeliana, el desarmament de Hamas, el desplegament de forces internacionals o la creació d'un govern tecnocràtic a la Franja. Tots són punts molt delicats que s'hauran de pactar i que tenen el potencial de ser l'obstacle que bloquegi un acord de pau definitiu.

Una possibilitat és un alto el foc semblant al que hi ha al Líban des de fa un any. Hezbollah i Israel van pactar aturar les hostilitats, però Israel continua atacant de tant en tant posicions de la guerrilla xiïta sense que la comunitat internacional es queixi gaire.

Aquesta impunitat genera molt malestar al Líban, però ni el govern libanès ni Hezbollah estan en capacitat de prendre represàlies. Segons analistes israelians, una cosa semblant podria passar a Gaza aquestes primeres setmanes.

Com queda l'etern Netanyahu

Veure el primer ministre israelià dilluns dient al parlament i al costat de Trump que "estava compromès amb la pau" i que el desenllaç sobtat de la guerra era "una victòria" per a Israel va ser una mica sorprenent.

Pensem que és el mateix líder que a principis de setembre va atacar Qatar per intentar matar els mediadors de Hamas, que a finals de setembre deia a l'ONU que "acabarien la feina a Gaza" i conquistarien tota Ciutat de Gaza.

De sobte, però, la Casa Blanca el va forçar a acceptar un pla molt semblant al de fa un any, que ni ell ni el seu govern volia però que no van deixar-los opció i han hagut de deixar la feina que volien a mitges.

Trump ho va dir molt clar al parlament: "Netanyahu volia seguir matant i matant i jo li vaig dir que passaria millor a la història si acceptava aquest acord, i em va fer cas".

El primer ministre ara intenta canviar el relat, acomodar-se a la nova realitat i plantejar-ho com una victòria per fer allò que sap fer tan bé, sobreviure políticament.

A més, l'amenaça que tenia dels seus socis de coalició d'extrema dreta que farien caure el govern no s'ha consumat. Tant a ells com al primer ministre els interessa allargar al màxim el seu pas pel poder i per les eleccions previstes per a la tardor del 2026. Per tant, Netanyahu pot respirar tranquil uns mesos.

Encara que gran part del país no el suporta i no pot més amb ell, el cert és que si es fessin ara les eleccions, el líder del Likud, que ja porta gairebé 18 anys com a primer ministre, tornaria a guanyar, segons els sondejos.

Probablement no tindria prou escons per repetir la coalició actual amb els socis extremistes, però el seu partit, amb més d'un 20% de les paperetes, seria el més votat, i al davant hi té una oposició molt fragmentada que, en línies generals pel que fa a l'ofensiva de Gaza, no ofereix un relat alternatiu al seu.

La seva campanya per a la reelecció ignoraria els errors del 7 d'octubre, la deriva antidemocràtica i l'aïllament internacional, i reiteraria que sota el seu últim mandat s'han donat cops mortals als enemics històrics del país: Hezbollah, el programa nuclear iranià i Hamas, i amb ell Israel estarà sempre segur i ben alineat amb els EUA de Trump.

Políticament, s'ha donat moltes vegades per mort Netanyahu i sempre ha acabat tornant a escena. Aquest cop, podria passar el mateix i més si, com va suggerir Trump al president israelià Isaac Herzog, el primer ministre acaba rebent un perdó presidencial si és condemnat o accepta la culpabilitat en el judici per corrupció que té entre mans.

Hamas queda tocat però no enfonsat

No van passar ni 24 hores de la retirada parcial d'Israel de Gaza, que els homes de Hamas van sortir dels seus amagatalls i es van tornar a desplegar pels carrers de Gaza "per donar seguretat, garantir l'ordre" i evitar un buit de poder.

Els primers dies també van ajustar comptes amb grups rivals o "col·laboracionistes" matant nombrosos homes en combats i executant-ne almenys una desena.

El seu retorn era un missatge poderós a Tel-Aviv i al món que l'organització islamista no havia desaparegut. Malgrat que Israel ha matat tota la cúpula i milers de combatents, ja no és una amenaça militar per a l'estat jueu i els països àrabs li han deixat clar que no compten amb ella per al futur de la Franja, encara té forces per exercir-hi una certa autoritat i ser l'interlocutor del que hi passa.

Donald Trump fins i tot ha dit que els dona permís per reprendre el control del territori desocupat perquè així s'evitarà el caos que seria un desgovern.

El pla de 20 punts de Trump estipula que Hamas s'ha de desarmar del tot, renunciar a seguir governant Gaza i ofereix una amnistia o l'exili als membres que ho acceptin.

L'organització s'avé a abandonar el poder i la governabilitat de la Franja però ja ha dit que no deixarà la política. Tampoc es pensen desarmar si no és davant d'una força interpalestina que ells acceptin. I, com la resta de faccions palestines, no acceptaran un nou executiu a la Franja tutelat per occidentals, com pretén Trump i Tony Blair.

Estem davant el principi de la fi de Hamas? Impossible de saber. Si el procés basat en el pla de pau de Trump arriba a bon port, llavors sí que Hamas podria deixar de tenir un paper central; si passa el contrari, els palestins de Gaza tindran Hamas per temps.

En tot cas, almenys durant els mesos immediats, el Moviment de Resistència Islàmica seguirà sent el principal actor palestí a Gaza.

La creença en la pau i la coexistència, més lluny que mai

Un cop han tornat els ostatges que quedaven vius a casa, a Israel es té la sensació que es pot començar a girar full del trauma del 7 d'octubre i de dos anys de guerra.

Si bé han callat les alarmes, el conflicte de fons entre palestins i israelians està lluny d'haver-se acabat i, de fet, la desconfiança entre tots dos pobles és més alta que mai.

Creuen els israelians que és possible viure en pau un dia amb els palestins? Fem la pregunta al popular carrer de Jaffa de Jerusalem occidental i, entre la quinzena de persones a qui preguntem, ningú és optimista.

L'Arnon, un jove de 30 anys que es defineix com a nacionalista israelià, assegura que "després dels que ens han fet, he perdut tota la confiança en els palestins. No crec que puguem coexistir. L'únic que vull que se'n vagin tots d'aquí. Que tornin a Jordània, de fet, són jordans".

O la Rita, mare de família d'uns 50 anys, creu que "es tardarà quatre o cinc generacions a curar les ferides. Estem molt lluny de viure en pau perquè és impossible fer la pau amb els palestins".

Segons les enquestes, només un 16% dels jueus israelians creu possible que hi hagi una coexistència pacífica amb els palestins. Tres quartes parts pensa que els seus veïns no tenen dret a un estat i estan d'acord amb l'afirmació que "a Gaza no hi ha gent innocent".

El professor emèrit de Ciències Polítiques de la Universitat de Bar-Ilan, Menachem Klein, afirma que "l'actitud que hem vist d'Israel a Gaza no és només una venjança", sinó que es remunta a molts anys enrere:

"La deshumanització dels palestins no va començar el 7 d'octubre", continua aquest expert amb una opinió que pocs s'atreveixen a expressar en públic al seu país. "La deshumanització es va intensificar després de les atrocitats de Hamas, però Hamas i els palestins en general estan demonitzats, es veuen com una amenaça existencial: o som nosaltres o ells."

Els polítics, però també els mitjans de comunicació israelians, han contribuït a la deshumanització dels palestins. Un estudi sobre el principal canal de televisió, el Canal 12, revela que només el tres per cent de les notícies sobre la guerra parlaven de la situació humanitària de Gaza i dels patiment dels seus habitants.

Excepte el diari Haaretz o la web +972, la majoria de mitjans israelians han tractat la societat "com un metge que amaga la gravetat d'un càncer terminal a un pacient", diu l'estudi.

No han mostrat repetidament als israelians les imatges brutals de Gaza que han inundat les xarxes i les televisions d'arreu del món i, en part per això, la societat israeliana està tan lluny de la resta pel que fa a la percepció del conflicte i de la realitat.

Al costat palestí, la desconfiança cap als israelians també està a nivells històrics. Només el 23% creu possible la coexistència pacífica amb els veïns, la meitat que fa 10 anys.

Com ens ha passat a Jerusalem occidental, a Ramal·lah preguntem a força gent i tothom ens respon el mateix que l'informàtic Hassan Barghouti: "No soc optimista. Israel mai ens donarà res i no para de pressionar-nos."

La Bayane, estudiant d'universitat, pensa el mateix: "La ciutat de Ramal·lah i les àrees palestines no deixen d'estar sota l'ocupació". I no es mostra gaire optimista amb el futur: "Potser aturen la guerra a Gaza, però a Cisjordània, l'ocupació i la repressió avança cada dia".

Gran part de la comunitat internacional insisteix que la dels dos estats és la solució al conflicte, i el reconeixement recent d'una dotzena de països occidentals a l'estat de Palestina va en aquesta direcció.

Però és una visió que topa amb la realitat de l'ocupació sobre el terreny i amb la percepció que en tenen els seus protagonistes: avui menys d'una tercera part de palestins i d'israelians creuen factible un futur amb dos estats.