L'NFL, la guerra més antiga de Trump
La Superbowl semblava, aquest any, feta a mida de Donald Trump, més ben dit, a mida del seu narcisisme. Era l'edició número 60, un número rodó. El partit, a més, va ser aprofitat per marcar, extraoficialment, l'inici de les celebracions del 250è aniversari de la fundació del país. L'himne nacional, patrioterisme, avions militars, banderes gegants, veterans homenatjats.
No hi ha espectable més comercial i exuberant que la final de l'NFL. Ni més nord-americà. Era el terreny ideal per a un president que entén la política com una escenografia permanent. Però Donald Trump va decidir no assistir-hi. Santa Clara (Califòrnia), va dir, és molt lluny.
Per això la seva absència es va notar. Trump, que acostuma a parlar de tot, a irrompre en qualsevol conversa pública com si fos part de la sala d'estar de casa seva, no hi era. Una sensació d'alleujament es va estendre, m'atreveixo a dir, pel camp i per les sales de casa. Durant unes hores, els nord-americans tornaven a fer una mateixa cosa alhora, com en els vells temps.
Aquells temps en què els nord-americans convergien per veure el capítol final de "Dallas" o de "Cheers", al marge de la religió, l'estatus o el color de la pell. Tothom es va permetre durant unes hores enterrar el carnet de partidari o detractor del moviment MAGA. I això es notava en l'actitud, també, dels periodistes.
El fet que els Kansas City Chiefs estiguessin en dues Superbowls seguides va permetre que els joves de la generació Z i les dones joves s'apuntessin a la final gràcies a la presència de la megafamosa i la megaguapa Taylor Swift, nòvia del megafamós tight-end dels Kansas City Chiefs Travis Kelce.
L'NFL fins i tot ha aconseguit trencar les bretxes generacionals. 124 milions d'espectadors de mitjana. 128 milions durant el xou de la mitja part protagonitzat per Bad Bunny. I això és molt en un país totalment abonat a un streaming que comptabilitza els èxits per visualitzacions.
Tot això explica que l'NFL s'hagi distanciat tant de l'omnipresent Donald Trump. Els propietaris d'aquest club exclusiu i tancat anomenat NFL han estat dels primers que han trencat una dinàmica assumida en un país on molts adulen Trump per convicció i d'altres per no fer-lo empipar.
Quan van decidir convidar Bad Bunny ja sabien quina seria la resposta de la Casa Blanca i de les seves cheerleaders mediàtiques, obsessionades durant setmanes a intentar convèncer el món que Bad Bunny ni és nord-americà ni és popular.
En poc més de 40 dies, els danesos, els europeus, els habitants de Minneapolis i els directius de l'NFL han descobert que no passa res per plantar cara a Trump, que no passa res si no se li riuen totes les gràcies.
Una animadversió molt antiga
Però per entendre aquesta dinàmica cal recordar que la relació entre Trump i l'NFL ve de lluny. La premsa nord-americana diu que la guerra més antiga de Trump no són els demòcrates, ni els immigrants, ni molt menys els activistes woke, una mania que demostra que Trump ni perdona ni oblida.
No oblida que la Lliga de futbol americà, fa quaranta anys, li va impedir comprar un dels clubs. Aleshores se'l va acusar de maquillar la seva solvència amb saldos bancaris inflats. Els propietaris de les franquícies van trobar que no era fiable. Trump en parla poc, d'aquell revés, però cada cert temps dispara. Ell sempre dispara.
Ha atacat l'NFL per la gestió de les protestes durant l'himne nacional, convertint un debat complex sobre llibertat d'expressió en una guerra impossible. Diu que la Lliga o no és capaç o no vol controlar els xiulets, tot i que sovint aquests xiulets no van dirigits contra la bandera sinó contra interpretacions de l'himne sense encant o desafinades. Trump és probablement l'únic polític capaç de convertir un gall musical en una batalla cultural.
Tampoc va suportar les protestes dels jugadors que, genoll a terra, criticaven la mort de George Floyd, un ciutadà negre assassinat per la policia, precisament, a Minneapolis. Trump va demanar el boicot a l'NFL i als jugadors implicats.
Quan va rebre la FIFA, va aprofitar el polèmic premi de "pau" que li va concedir Gianni Infantino per suggerir, davant de tot el país, que el veritable futbol és l'europeu i que l'"american football" hauria de canviar de nom perquè la pilota s'agafa amb les mans. Sacrilegi cultural en una nació que adora el seu esport com a identitat. Setmanes després, l'estadi el va esbroncar i encara no entén per què. Per què tothom no pot ser --devia pensar-- com la FIFA, capaç de regalar-li un absurd "Premi a la pau mundial" tret de la màniga.
També vol reformar les normes del joc. Ha declarat la guerra a la nova regla del kick-off. Diu que és pròpia d'"efeminats" i "marietes". Sempre la desqualificació abans que l'argument. I esclar, tot va culminar en el xou de la mitja part d'enguany a càrrec d'un Bad Bunny, cantant en espanyol, recordant que Amèrica és un continent i no un país, i reivindicant l'afecte per sobre de l'odi. Tot això, va dir Trump, és anti-nord-americà.
L'NFL, contra un Trump omnipresent
L'any passat va assistir a la Superbowl. Era el primer president en exercici que hi anava. Va entrar al temple més sagrat de l'esport nord-americà com si fos una extensió natural del seu escenari polític. Controls de seguretat reforçats, retards, càmeres buscant la seva reacció a cada jugada. I, a la mitja part, va marxar. Encara es discuteix si era menyspreu o que, simplement, va veure que la festa no girava al seu voltant.
Per això, la sensació de calma que es va viure durant la darrera Superbowl. La sensació --incloent-hi, probablement, persones que voten Trump-- que, durant unes hores, el país podia respirar, que l'esdeveniment més vist del calendari nord-americà podia ser simplement el que és: esport, música, anuncis, exageració, tradició.
Joe Montana llançant la moneda, els avions de combat sobrevolant l'estadi, les imatges de les tropes destacades a l'estranger... De sobte, tot allò va produir un efecte inesperat: normalitat. Una normalitat gairebé oblidada.
La presència de Bad Bunny era una declaració de guerra. No, no va ser un gest innocu ni casual. L'artista més sentit del planeta va oferir un espectacle visualment espectacular i culturalment afirmatiu. Celebració. Vida. Un casament enmig de l'escenari. Una coreografia impossible.
Fins i tot petits detalls adquirien un significat simbòlic. La nova norma del kick-off --pensada per reduir lesions greus i fer el joc més dinàmic-- va ser rebuda amb entusiasme pel públic. És igual el que pensi Trump. La nova norma funciona al camp. És més segura. És més moderna. I la graderia ho va celebrar.
També es va produir un moment revelador quan Logan Paul, conegut simpatitzant de Trump, va aparèixer a la pantalla gegant i va ser rebut amb una esbroncada general. El gest simbolitzava una cosa senzilla: la cultura popular no és automàticament territori de submissió.
El que ha canviat en aquests anys no ha estat només la política. És la percepció que tot --absolutament tot-- acaba orbitant al voltant de Trump. Economia, guerres, cultura, esports, topònims, llenguatge. La seva capacitat d'interjecció constant crea una sensació d'omnipresència.
Durant anys, Trump ha anat contra institucions que abans eren intocables: els veterans de guerra, els expresidents, els símbols compartits. Ha convertit el desacord en confrontació estructural. Ha introduït tensió en espais que tradicionalment funcionaven com a punts de trobada.
L'NFL és un d'aquests espais.
I potser l'explicació última de la seva animadversió és més simple: la lliga no l'ha necessitat mai. No s'ha alineat de manera unànime. No l'ha convertit en centre gravitatori. L'altre dia, a l'estadi, no hi havia pancartes ni proclames. Però l'efecte acumulatiu era clar: la Superbowl podia existir sense ell.
I això, en els Estats Units d'Amèrica del 2026, és gairebé revolucionari.
