L'última bala de Macron? França s'enreda una mica més en una crisi política sense precedents

Una cadena de televisió francesa ha emès la imatge d'Emmanuel Macron caminant, amb aire pensatiu, a la vora del Sena. És una bona síntesi del moment polític francès. El president, finalment és qui pren, tot sol, les decisions. I aquest dilluns semblava que només tenia una sortida davant la crisi política provocada pels Republicans, que havien amenaçat de sortir de l'executiu proposat per Sébastien Lecornu: convocar eleccions legislatives.

Però Macron, funambulista polític, acostumat a passar les maromes més complicades, ha vist que tenia una última bala, una escletxa per sortir-se'n, i li ha demanat a Lecornu que allargui un parell de dies més les negociacions. Quin és el motiu?

Les divisions dins el bloc del govern

Els Republicans, el partit de la dreta, hereu del gaullisme, ara en hores baixes, havia dit que podia abandonar el nou executiu, en desacord amb la seva composició.

Concretament, perquè el líder dels Republicans, Bruno Retailleau, titular d'Interior, veu com un rival possible en unes presidencials Bruno Le Maire, nomenat ministre de Defensa. I l'acusa, a més, d'una desastrosa gestió com a ministre d'Economia, que ha abocat el país a una situació de deute insostenible.

Doncs bé, Le Maire ha fet el pas al costat. Renuncia a continuar a l'executiu, si ell és l'obstacle. Ara, Lecornu intentarà convèncer de nou els Republicans i en 48 hores hi haurà desenllaç.

Lecornu, efímer primer ministre?

Que caigui el govern francès no ha estat mai un drama ni un fet excepcional en la Cinquena República. Des del seu inici, el 1958, hi ha hagut una cinquantena d'executius. Per tant, aproximadament cada quinze mesos hi ha hagut un canvi de govern a Matignon, encara que en alguns caos repetia el primer ministre.

Però el que està passant actualment no té precedent. Cap altre president s'ha vist obligat a nomenar cinc primers ministres diferents en només tres anys i mig de mandat. La dimissió de Lecornu només 27 dies després de ser nomenat és un rècord històric.

Però entre els quatre que l'han precedit, Élisabeth Borne és l'única que es va mantenir més d'un any al càrrec. La resta, Gabriel Attal, Michel Barnier i François Bayrou, han anat caient enmig d'un clima d'inestabilitat política creixent.

Les causes de la inestabilitat

Potser el primer motiu s'ha de buscar en la decisió del president Macron de no encomanar la formació de govern a l'esquerra que, al capdavall, va guanyar inesperadament les eleccions legislatives.

Té dos motius per no fer-ho: primer, el pes que té en el bloc d'esquerres la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, a qui situa fora del "bloc republicà", com el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen.

En segon lloc, perquè veu inviable una cohabitació entre ell i un govern d'esquerres. Potser si el Partit Socialista fos hegemònic a l'esquerra s'ho podria plantejar. Al capdavall, ell va ser ministre socialista amb François Hollande.

Però el breu --per ara-- Lecornu n'ha fet una lectura diferent en el seu discurs de dimissió. Per a ell, la responsabilitat és dels partits francesos, que es presentaven a la taula de negociació amb plantejaments maximalistes "com si tinguessin la majoria absoluta".

Els acusa de falta de voluntat de diàleg i negociació, malgrat que ell havia renunciat a recórrer a l'article 49.3 de la Constitució, que li permet governar per decret, sense passar pel parlament. Una invitació al diàleg que no ha estat apreciada per uns partits encallats en els interessos partidistes i personals, diu, dolgut, Lecornu.

Tot esperant l'hora de veure caure el macronisme

L'agenda dels partits francesos passa per les properes eleccions. Tant les legislatives, que poden ser la sortida natural d'aquest moment de bloqueig, com les presidencials, a les quals, per cert, Macron no pot tornar-se a presentar.

Tothom dona per descomptat l'esgotament del bloc macronista i es comença a preparar l'assalt a Matignon i a l'Elisi. La fragmentació política en tres grans blocs amb pesos semblants --l'esquerra, el centredreta i l'extrema dreta-- i l'erosió del lideratge del president ha abocat França a un atzucac que, a més, va acompanyat d'una crisi econòmica i social d'arrels profundes.

El malestar que se'n deriva el capitalitza, a les enquestes, l'extrema dreta. Tant se val si Marine Le Pen està inhabilitada per la condemna del cas del frau dels assistents del Parlament Europeu que treballaven pel seu partit.

El Reagrupament Nacional és la primera força política del país, té un líder alternatiu, Jordan Bardella, i creix la sensació que el "cordó sanitari" i el "front republicà" han passat a la història. I amb ells, el tabú de pactar amb l'extrema dreta.