Sis mesos. No ho oblidem. 180 dies. En guerra. Una guerra que Putin va pensar que seria ràpida. Fins que va trobar una resistència més gran del que esperava a Ucraïna.
Durant hores i hores, vam estar tots pendents del que es vivia en aquest país, amb enviats especials sobre el terreny, com Cèlia Cernadas i José Antonio Rodríguez, que ens van ensenyar que sense haver trepitjat abans molt de món, i sense una experiència i uns coneixements de l'àmbit internacional que ells han aconseguit a base de portar molts anys en aquesta casa, a Catalunya Ràdio, és impossible explicar amb precisió el que començava a passar.
Amb corresponsals que ens van ensenyar que l'única manera d'entendre un país és haver-hi viscut molts anys, com Manel Alías. A "El matí de Catalunya Ràdio", també l'Albert Mercadé i la Carla Verdés van poder trepitjar el país amb les seves mirades, i encara avui ens fan recordar a la redacció que la guerra no ha acabat.
Però a Ucraïna, sis mesos després, l'hem oblidat, com fem amb totes les guerres d'aquest món. Quan les guerres es fan llargues, deixen d'interessar, hi deixem de posar els focus, tot i que la violència segueix recaient en la població més feble, la civil.
En aquests sis mesos hem après a situar la central nuclear de Zaporíjia o Maríupol al mapa. Hem descobert la resistència de Kíiv i l'horror de Butxa. I ens ha quedat clar que el subministrament d'energia pot ser una arma que funciona en les sancions que s'imposen a un país.
Hem recordat com hi ha refugiats de primera i de segona. I que una cosa és atorgar a un país l'estatus de candidat a entrar a la UE, i una altra entrar-hi de cop.
180 dies després la invasió militar russa segueix i la resistència ucraïnesa es manté forta. Però al món, la invasió d'Ucraïna no és l'únic conflicte armat que suma milers de víctimes mortals anuals. N'hi una seixantena al món. Des de la guerra civil del Iemen, passant per Síria, Etiòpia o la República Democràtica del Congo.
Guerres que només porten catàstrofes humanes. Guerres que vam pensar que mai hauríem d'explicar als nostres fills. Però ho haurem de seguir fent, ni que sigui com l'única esperança per no oblidar qui més les pateix en carn i ossos.
