Manolo García: "Començar una banda és un viacrucis"
Manolo García és una de les veus més reconeixibles del pop-rock estatal de les darreres dècades. Primer amb formacions com Los Rápidos i Los Burros i, sobretot, amb El Último de la Fila, i després en solitari, ha construït una trajectòria marcada per la fidelitat a una manera d'entendre la música i la vida. A "Col·lapse", mira enrere sense nostàlgia i parla dels inicis, del barri, de precarietat i de la necessitat gairebé física de crear.
Començar des de baix: la prova de foc
"Normalment les bandes, quan comencen, és un viacrucis", ha explicat a "Col·lapse". I ho detalla sense dramatismes: "Des de baix, les gales, els viatges, furgonetes atrotinades, mal menjar, entrepans". Concerts per a 40 persones "que no donaven ni per pagar la furgoneta", dormir en hostals precaris, diners que no arribaven.
Hem passat de tot, però no només nosaltres. Totes les bandes quan comencen només saben ells el que passa.
Ho diu sense ressentiment. Al contrari: "No és una queixa, és una escola." En aquell desgast hi veu el filtre que separa la il·lusió passatgera de la vocació real:
Si després de viure aquesta experiència cinc o deu anys segueixes volent ser músic, és que ets músic. És així de fàcil.
Aquest començar des de baix connecta amb els seus orígens. "Soc poble també", diu. Nascut al Poblenou, defensa que "la vida de barri és una escola". Recorda que de petit anava al bar de la cantonada a mirar la televisió perquè a casa no en tenien.
Quan parla del "poble", ho fa amb respecte: "El poble fa el que pot. Treballa, paga impostos, tot el dia patint per tirar endavant." Confessa que té un punt antisocial, però la seva crítica, matisa, no és cap a la gent, sinó "als que mouen els fils".
"No sé viure sense compondre"
Amb el temps, l'escenari ha canviat, però no la necessitat de crear. "Sense compondre jo no sé viure. He de fer cançons, he de cantar", ha afirmat a "Col·lapse". Ho va tenir clar des d'adolescent: "Des dels 12 o 13 anys jo pensava: vull ser com aquests peluts que surten a la ràdio."
Explica que la composició no respon a una disciplina estricta ni a un pla previ, sinó a un impuls que no controla del tot:
Compondre és instintiu, alguna cosa que portes dins. No la maneges i arriba quan vol. De vegades passen mesos sense escriure res; de cop, una emoció".
També trenca amb la imatge del creador solitari:
Aquesta solitud que sembla que envolti el compositor té una segona part. Quan arriba el concert, el públic et dona vida".
Per això defensa tocar allò que la gent espera:
Toquem per a la gent, per a nosaltres també, clar. El més important és que tots siguem feliços. La vida és prou dura per a tothom.
La coherència, per a ell, també passa per saber dir que no. Ha rebutjat ofertes importants per posar cançons en anuncis, però ho explica sense grandiloqüència: "Parlar de diners és lleig." I ho resumeix així: "Jo soc músic. M'agrada tocar, fer cançons, estar amb la gent, pintar." Es defineix com "una mica anticonsum":
Consumim massa. No fa falta tant per ser feliç o per estar tranquil.
En el seu desè disc en solitari inclou una cançó en català, "Drapaires poligoneros", que parteix d'aquesta mirada crítica:
El món s'està convertint en un polígon. Tot és consum, comprar. De vegades ens passem una mica.
Després de dècades de trajectòria, Manolo García continua tornant al mateix lloc: la música com a necessitat i els inicis com a prova definitiva. El viacrucis, al capdavall, no era un obstacle, sinó el camí per confirmar que no sabia --ni sabria-- viure d'una altra manera.
