Mares que fugen: quan protegir un fill de la violència es converteix en un delicte

"No tinc família, no tinc amics, no tinc bona feina, no tinc diners ni casa. No tinc res, excepte salvar el meu fill". Aquestes paraules resumeixen el drama silenciós de moltes mares que, davant la manca de protecció institucional, decideixen fugir amb els seus fills per escapar d'una situació de violència.

No és una decisió impulsiva ni voluntària: és una resposta desesperada davant un sistema que, massa sovint, falla.

La protagonista d'aquesta història, que vol mantenir l'anonimat, va abandonar el seu país amb el seu fill després d'haver denunciat abusos sexuals comesos pel pare.

Segons explica, ni la policia, ni els serveis socials, ni els tribunals van considerar prou greus els fets per suspendre les visites. Davant d'aquesta situació, assegura:

Com ella, aquestes mares no només deixen enrere casa seva, sinó també la identitat, la feina, les targetes bancàries i la seva família. Ella ha trencat tots els contactes amb la seva família per evitar que pugui ser rastrejada.

Per a moltes d'aquestes mares, passar a la clandestinitat implica viure sota l'amenaça constant de ser detingudes i acusades de segrest internacional.

Per sobreviure, moltes s'integren en xarxes informals transnacionals, formades per famílies i voluntaris que els ofereixen refugi de manera puntual, encara que, moltes vegades, s'acaba allargant molt més del que pensaven.

Aquestes xarxes funcionen gràcies a la confiança i l'anonimat, però també aquells que ajuden aquestes mares i els seus fills assumeixen riscos legals importants.

Quan la llei no distingeix entre protecció i segrest

El marc legal que regula aquestes situacions és el Conveni de la Haia de 1980, que garanteix la restitució immediata dels menors traslladats il·legalment.

En teoria, aquest instrument protegeix el dret dels infants a mantenir vincles amb tots dos progenitors. En la pràctica, però, sovint ignora el context de violència.

La relatora especial de l'ONU Reem Alsalem ha alertat que l'aplicació automàtica del conveni pot convertir les mares protectores en delinqüents.

Segons els seus informes, el sistema penalitza dones que intenten protegir-se a elles mateixes i als seus fills, etiquetant-les com a "sostractores" sense analitzar prèviament els riscos reals que poden patir les criatures.

Així, un mecanisme pensat per garantir drets acaba generant una injustícia estructural: el retorn forçós de menors a entorns potencialment perillosos.

Entre la sospita i l'estigmatització

Un dels obstacles principals que afronten aquestes mares és el concepte d'"alienació parental". Creat pel psiquiatre nord-americà Richard Gardner, aquest terme sosté que un progenitor --habitualment la mare-- manipula el fill perquè rebutgi l'altre.

Tot i la manca de base científica, aquesta idea continua sent utilitzada en molts tribunals, especialment al Regne Unit. Les denúncies d'abús poden ser reinterpretades com a estratègies de manipulació, invertint el relat: la víctima passa a ser sospitosa.

A principis del 2023, les Nacions Unides van demanar prohibir globalment aquest concepte.

Paral·lelament, el Family Justice Council va publicar noves directrius per prioritzar l'anàlisi de proves abans de prendre decisions. Tot i això, el canvi és lent.

Veus que reclamen una altra mirada

Des de Xipre, l'advocada Mine Atli defensa diverses dones britàniques en situació similar. Segons ella, cal crear mecanismes d'amnistia que valorin la intenció real del progenitor:

Atlı denuncia que moltes dones perden fins i tot la seva identitat legal: sense passaport, sense nacionalitat efectiva i sense accés a serveis bàsics. Ella, ara mateix, està portant la defensa d'una dotzena de mares britàniques que s'han establert a Xipre.

Altres organitzacions com Save the Children han destacat el paper fonamental de les mares en la detecció i denúncia de la violència sexual infantil. Penalitzar-les, afirmen, desincentiva la protecció dels menors.

Un fenomen invisible, una fallada en el sistema

No hi ha dades públiques fiables sobre quantes mares europees han fugit per motius de violència. Se sap, però, que algunes arriben a ser buscades per la Interpol, convertides en fugitives internacionals.

Així mateix, aquesta manca de dades contribueix a la invisibilització del problema. Sense xifres, no hi ha debat públic. Sense debat, no hi ha reformes.

Aquests casos posen en evidència una contradicció profunda: el sistema de justícia familiar diu que protegeix els menors, però sovint desconfia de qui primer detecta el perill. La mare passa de ser aliada institucional a ser sospitosa. El resultat és una doble victimització:

1. Primer, per la violència patida dins la família.
2. Després, per un sistema que no reconeix aquesta violència.

Quan la llei actua de manera mecànica, sense perspectiva de gènere ni de drets de la infància, deixa de ser una eina de protecció i esdevé una font de patiment, diu l'advocada Mine Atli.

En aquest sentit, la relatora de l'ONU Reem Alsalem assegura que l'anàlisi d'aquests casos apunta a la necessitat urgent de reformes i aposta per algunes millores:

• Incorporar protocols específics per a situacions de violència.
• Prioritzar l'avaluació del risc abans de qualsevol restitució.
• Limitar l'ús del concepte d'alienació parental.
• Garantir suport legal i psicològic a les mares protectores.
• Crear vies segures d'amnistia temporal.

Més enllà de la llei, Alsalem diu que cal un canvi cultural: deixar de veure aquestes dones com a infractores i començar a reconèixer-les com a figures clau en la protecció infantil.

Aquestes mares no fugen per desobediència, sinó per supervivència. No busquen venjança, sinó seguretat. El seu exili no és una elecció, sinó una renúncia forçada.

Per això, els seus casos poden revelar una fallada estructural del sistema de justícia familiar: quan protegir un fill implica perdre-ho tot, alguna cosa no funciona. Això ens fa preguntar-nos que potser la clau no és per què fugen, sinó per què no van ser protegides abans.