Mario Obrero, el poeta madrileny que va aprendre català arran de l'1-O: "La llengua sempre ens arriba amb l'amor"
El jove poeta de Getafe Mario Obrero, que acaba de publicar "Con e de curcuspín", ha revolucionat les xarxes després d'explicar a "El matí de Catalunya Ràdio" que va sentir la necessitat d'aprendre català arran dels fets de l'1 d'Octubre.
El clima de violència i eslògans com "¡A por ellos!" van arribar a moltes ciutats espanyoles, i Obrero en va ser testimoni directe. Ara, amb només 22 anys, s'ha convertit en una veu defensora de les llengües a tot l'Estat.
"No sabia qui éreu, però em vaig adonar que m'hi sentia proper"
Mario explica que abans del 2017 només havia estat a Catalunya "un cop, amb cinc anys", però que el que va passar durant el referèndum el va interpel·lar profundament.
"A Getafe sentia '¡A por ellos!', i jo no sabia ni qui éreu vosaltres. Quan vaig descobrir qui eren Lluís Companys, Mercè Rodoreda o Maria Mercè Marçal, vaig pensar que estaven molt més a prop de la meva identitat que qualsevol identitat imposada", explica amb contundència.
A partir d'aquí, el català es va convertir en una porta d'entrada a una manera d'entendre el món, lluny de l'espanyolisme que, segons ell, "fa mal per tot arreu, no només a Catalunya".
Llengües, amor i resistència cultural
A "Con e de curcuspín", un assaig original i personal, l'escriptor reivindica les llengües minoritàries com a espais de llibertat i resistència: el català, l'asturià, l'eusquera, el gallec o l'aranès. Cada capítol és una carta i una declaració d'afecte:
La llengua sempre ens arriba amb l'amor.
"Desitjar en una altra llengua és de les coses més interessants que hi ha", admet. Alhora denuncia la paradoxa d'una Espanya que celebra el bilingüisme quan és castellà i anglès, però qüestiona qualsevol llengua pròpia:
Mai ningú m'ha preguntat per què parlo francès. Però si és català o gallec, has de treure tota mena de justificacions.
Mario defensa els accents com a espais identitaris. "A Madrid ens deien 'no tienes acento', però jo no he vingut al món per ser neutre. Si et vols significar, has de tenir paraules que siguin significatives per a tu", reconeix.
També admet que aprendre català ha estat un exercici de reapropiació personal:
Quan demano cigrons en comptes de 'garbanzos', la vida canvia.
"Allò que és quotidià esdevé un repte i una novetat", afegeix. I, sempre amb humor, recorda que al costat de Getafe hi ha un poble que es diu Parla: "Parlar és molt del sud de Madrid", explica entre rialles.
Una defensa política, poètica i vital de les llengües
Per Obrero, la mort d'una llengua mai és casual:
Les llengües no moren per passivitat, moren per caça i captura.
Avisa del perill de convertir-les en ornaments polítics (com el cas del gallec institucional) i aposta per una relació quotidiana, viva i real amb les llengües.
També subratlla el seu privilegi:
Jo no soc qui diu 'bon dia' i li responen un 'buenos días' de pedra. Entenc el cansament, la fatiga i el cabreig.
Per això, defensa una responsabilitat compartida: "Els que podem, tenim la responsabilitat de transmetre la possibilitat d'estimar i de mantenir una relació pacífica amb les coses", afegeix.
Un poeta que fa del català un refugi i una trinxera
Actualment vivint a Barcelona, Mario Obrero reivindica el dret de qualsevol persona a estimar i parlar la llengua que vulgui. Per ell, és una qüestió de convivència, però també de dignitat:
"Si una llengua ha resistit dictadures i segles d'hostilitat és perquè hi ha molta gent que ha sabut estimar-la", reconeix.
Amb un discurs que combina afecte, consciència política i humor, Obrero s'ha convertit en una de les veus més joves en defensa de la diversitat lingüística. Un poeta que reivindica que les llengües no només s'aprenen: s'estimen, es viuen i es comparteixen.
