Matisos d'una vida que malgrat la guerra continua

365 dies en guerra. 12 mesos amb por. Els ucraïnesos fa un any sencer que resisteixen la invasió russa. El 24 de febrer ja és una data assenyalada al calendari de les seves vides i de la història del país.

La Yulia, la Kristina i l'Oleksandra, tres dones que fa un any van decidir quedar-se a Kíiv, ens explicaven ahir com els ha canviat la vida. La guerra ho envaeix tot, es filtra pertot arreu, arriba fins als racons més íntims de cadascú. I cadascuna d'elles, com cadascun dels ucraïnesos que continuen aquí, ha hagut de buscar la manera de conviure-hi.

Sobretot, de conviure amb la por, sense que es converteixi en pànic i sense que les paralitzi. Ho aconsegueixen anant a treballar, seguint les consignes del govern per no haver de pensar o ajudant els periodistes estrangers que venen a cobrir la guerra per sentir-se útils.

Viure en guerra vol dir que tothom té algun familiar al front i que tothom ha perdut algú estimat a la guerra. Vol dir que cada dia en algun moment sona la sirena antiaèria, que ha sonat milers de vegades en l'últim any. A nosaltres, que fa dos dies que som aquí i que demà ja no hi serem, sentir l'alarma fa que ens quedem en silenci i se'ns escapi algun riure nerviós.

A les mares que viuen aquí, la sirena els fa saltar el cor perquè, cada cop que sonen, els nens han de córrer a amagar-se als refugis de les escoles... o a l'estació de metro més propera si no tenen refugi.

Viure en guerra vol dir qüestionar-se constantment què és segur i què no. I aprendre a respondre's: "per què no?". Això ens deia ahir la gent que aprofitava l'estona després de sopar per anar a prendre una copa i a ballar. "Per què no podem sortir de festa?"

Ho feien ahir a la nit, al bar musical Buenavista, punt de trobada dels joves del barri i, aquests dies també, de periodistes de tot el món. Concert en petit comitè, algunes parelles ballant i copes, sota una il·luminació que de tant en tant falla, la llum va i ve. Hi ha refugis per protegir-se de les bombes. I refugis per protegir-se de la por i de l'angoixa, per fugir del malson de la guerra.

Sovint es diu que el primer que es perd en una guerra és la veritat… El Plàcid Garcia Planas (que és un dels millors cronistes de zones de conflicte) ens ho fa mirar d'una altra manera: no és la veritat el que es perd, són els matisos. En guerra, de cop, tot es redueix a blanc i negre, dolents i bons, ells i nosaltres.

Vida o mort. Però els matisos hi són, i marquen el ritme de la vida: una parella que es coneix prenent una copa abans del toc de queda, uns nens que van a escola, les parades de cafè i pastes al carrer. Matisos d'una vida que malgrat la guerra continua.