Minneapolis, la cinquena embeinada de Donald Trump el 2026

Tom Homan ha anunciat que l'operació especial de la Immigration and Customs Enforcement (ICE) a Minneapolis ha arribat al seu final. La Casa Blanca ho presenta com una missió complerta. Segons el relat oficial, el desplegament massiu d'agents federals ha aconseguit els objectius previstos i la ciutat és ara "més segura".

Potser aquesta és la primera veritat que emana de la Casa Blanca en molt de temps, perquè, en efecte, Minneapolis és ara més segura, però precisament perquè han desaparegut els perdonavides emmascarats que durant setmanes han estat assetjant els ciutadans no blancs de la ciutat trencant vidres, assaltant les cases, segrestant criatures, colpejant i assassinant dues persones.

Homan ha assegurat que la retirada ja està en marxa i que la presència federal es reduirà de manera significativa en els pròxims dies. Però el que ha passat a Minneapolis durant aquestes setmanes ha estat molt més que una simple operació migratòria.

L'anomenada "operació Metro Surge" va començar el desembre amb l'enviament de prop de 3.000 agents federals a Minnesota. El desplegament, inèdit en volum per a una ciutat com Minneapolis, va incloure agents de l'ICE, de la Patrulla Fronterera i d'altres cossos federals. La justificació oficial era clara: perseguir immigrants en situació irregular amb antecedents greus i desmantellar xarxes de frau vinculades a programes federals.
Però molt aviat el relat va començar a esquerdar-se.

Les mentides de l'operació Metro Surge

Les imatges d'agents vestits amb uniformes paramilitars, amb passamuntanyes, armament de combat i vehicles blindats en barris residencials, van generar alarma. Les detencions es van produir a la sortida d'escoles, en domicilis particulars i fins i tot en edificis públics. Organitzacions de drets civils i autoritats locals van denunciar perfil racial sistemàtic: persones aturades no per indicis concrets d'activitat criminal, sinó per l'aspecte físic o la llengua que parlaven.

La situació va escalar encara més amb dos episodis que van marcar un punt d'inflexió. Al gener, dos ciutadans nord-americans —Renee Good i Alex Pretti— van morir per trets d'agents federals en incidents separats. En tots dos casos, les circumstàncies continuen sota investigació, però el fet que fossin ciutadans dels Estats Units va sacsejar el relat que es tractava exclusivament d'una operació contra "immigrants criminals".

Les protestes van començar a proliferar dues vegades castigades pel gel ("ice", en anglès), pel meteorològic i per la policia migratòria, convertida en l'exèrcit particular de Donald Trump. Vigílies, memorials, mobilitzacions espontànies i, sobretot, una xarxa ciutadana d'observadors que documentaven operatius en temps real. Es van crear grups per escortar famílies a l'escola, voluntaris per repartir aliments a llars que no s'atrevien a sortir de casa i advocats que es coordinaven per presentar recursos d'urgència.

En aquest context, Homan va ser enviat personalment a Minneapolis. Oficialment, per "identificar problemes i aplicar solucions". Extraoficialment, per posar ordre en una operació que s'havia convertit en un problema polític de primer nivell.

Ara anuncia el final del desplegament.

La cinquena embeinada de Trump en poques setmanes

L'administració pot exhibir xifres de detencions i afirmar que ha restablert l'ordre. Però el cost polític ha estat alt. Minneapolis no és una ciutat fronterera. No és Nova York ni Los Angeles. És una capital regional del Midwest amb una població immigrant significativa però no massiva. Precisament per això, el desplegament va ser percebut per molts com una demostració de força més que no pas com una resposta a una emergència real.

I aquí entra la lectura política més àmplia.

La retirada de Minneapolis arriba en un moment en què Donald Trump ha acumulat diverses reculades o embeinades des de començament d'any. Es poden enumerar:

• Renunciar a prendre Groenlàndia per la força després d'amenaçar-ne de les forces més diverses i de proferir tota mena de menyspreus contra Europa. No només s'ha quedat sense el tros de gel que volia, sinó que ha aconseguit l'impensable unir la desunida Europa, que primer cop en 80 anys va plantar cara a la Casa Blanca.

• Avui mateix, a la Cambra de Representants, un grup de republicans s'ha sumat als demòcrates per votar en contra dels aranzels impostats als productes del Canadà, en una inusual mostra de dissidència interna.

  Els candidats republicans del Midwest intenten desesperadament aixecar uns aranzels contra el Canadà, un país que és la columna vertebral de l'economia del nord-oest del país i el seu proveïdor de l'electricitat. Aplicar impostos del 25 % a la llum, la fusta o el petroli d'aquells estats és un tema molt seriós que tothom entén menys el mateix Trump, que encara desconeix que els aranzels els paguen els importadors, no els exportadors.

• El vídeo de to racista contra els Obama, retirat després d'una onada d'indignació pública. No cal dir res més sobre aquest tema.
• I la visita a Davos, concebuda com una demostració de lideratge global, i que va provocar nul o escàs entusiasme.

I, ara, Minneapolis.

També caldria afegir, potser, el "half-time" de la Superbowl, amb una NFL que ha decidit distanciar-se del president.

L'estratègia de confrontació permanent té límits. Funciona quan l'adversari es fragmenta o reacciona amb cautela. Però quan coincideixen pressió social, resistència institucional i impacte econòmic, el marge es redueix. Els mercats reaccionen. Els governadors pressionen. Els empresaris es queixen. I alguns congressistes, preocupats per les eleccions de mig mandat, comencen a desmarcar-se.

També hi ha un altre element: la narrativa inicial de l'operació parlava de delinqüents perillosos. Però els casos documentats han mostrat detencions de persones sense antecedents greus, famílies en procés d'asil i, en alguns casos, ciutadans nord-americans afectats per operatius violents. Quan el relat públic divergeix massa de l'experiència visible, la credibilitat es ressent.

Això no significa que l'administració hagi abandonat la seva agenda migratòria. Homan ha deixat clar que la presència federal pot reactivar-se si considera que hi ha "activitats il·legals o amenaces" contra agents. És una retirada, però amb condicions. Una pausa, no necessàriament un canvi de rumb.

La gran incògnita és què vindrà ara

Qui pagarà tantes humiliacions: Cuba? L'Iran? Cap on dirigirà Trump el seu interès?

Quan una estratègia basada en la demostració de força troba resistència, hi ha dues opcions: moderar el to o escalar en un altre front. La història recent de l'administració apunta més aviat cap a la segona possibilitat. Si Minneapolis es tanca com a capítol, és probable que un altre escenari ocupi el centre del debat.

Per a Trump, cada envestida és també una prova de força política. Però quan s'acumulen les embeinades, el risc no és només perdre una batalla concreta, sinó projectar la imatge que el múscul ja no és suficient.

Minneapolis no ha estat només una operació migratòria. Ha estat un test de límits: institucionals, socials i polítics. El xoc permanent, a la llarga, té costos. I l'experiència política i empresarial demostra que Trump només entra a lluitar si la victòria està assegurada o és fàcil i barata.