Mites falsos del franquisme: ni pantans ni Seguretat Social ni vacances pagades
Ara que fa 50 anys de la mort de Franco, pot ser un bon moment per revisar alguns dels mantres sobre el període de la dictadura que s'han repetit al llarg de les dècades i s'han donat com a certs.
En els darrers anys, especialment després de l'exhumació del dictador l'any 2019, el blanquejament de Franco i la seva obra han anat a més.
Molts continguts a xarxes i discursos públics ja no s'amaguen a l'hora de reivindicar la seva figura i fan llistes de falses bondats que hauria portat aquest període, que va anar des del 1939 fins al 1975.
Llistes com aquestes han suscitat, al llarg dels anys, verificacions de mitjans com Ctxt, Maldita o Público.
Va fer pantans?
Tothom ha sentit en un dinar familiar i amb més o menys ironia que Franco "com a mínim va fer pantans".
La imatge del dictador inaugurant aquestes infraestructures és un clàssic del NO-DO.
És cert que durant el franquisme es van fer unes 620 preses a tot Espanya, segons recull l'"Inventari de preses i embassaments" del govern espanyol, i que fins al 1939 se n'havien construït unes 260.
El que passa és que Franco va recollir (i inaugurar) el fruit de planificacions anteriors i del desenvolupament de l'energia hidroelèctrica arreu del món.
A Catalunya, segons l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté, la voluntat de crear una "regulació d'aigües" ve com a mínim del segle XIX:
El canal d'Urgell és de 1860 i, anys més tard, la Mancomunitat (1914-1925) ja va fer estudis per regular els embassaments.
A l'estat espanyol, ja el 1902 consta l'anomenat pla Gasset, que preveia la construcció d'embassaments i la Segona República va aprovar l'anomenat Plan Nacional de Obras Hidráulicas, que impulsava aquest afany.
Segons Solé i Sabaté, el tema dels pantans és un exemple de narrativa creada pel franquisme que es va escampar sense contestació, perquè no existia ni una premsa lliure ni oposició.
Solé destaca que l'objectiu dels embassaments era triple: energia, aigua de reg i aturar les riuades.
Una d'aquestes riuades, sovint no tan recordades com els embassaments, va provocar un miler de morts l'any 1962 al Vallès, quan es van desbordar els rius Ripoll, Llobregat i Besòs.
A València, per exemple, el desbordament del Túria l'any 1957 va provocar 81 morts.
Va crear la Seguretat Social?
A la base dels clams que asseguren que Franco va crear la Seguretat Social hi ha els fets certs que el 1963 va crear la Llei de Bases de la Seguretat Social i que el 1967 va entrar en vigor la Llei General de la Seguretat Social.
És cert, doncs, que la nomenclatura actual per a l'assistència i cobertura als treballadors per part de l'Estat prové del franquisme.
Tal com recorda el també historiador Carles Santacana, però, el franquisme pren aquesta decisió en la part final del règim, després de més de 25 anys, i el desenvolupament d'aquesta Seguretat Social va ser molt modest.
En aquest cas, però, el que aquesta exaltació tardana del franquisme vol obviar és que a tot l'Estat hi havia moltes iniciatives prèvies que buscaven cobrir les necessitats dels treballadors, com recorden tant Santacana com Solé, que assegura:
El franquisme només va unificar la Seguretat Social; les reformes socials ja existien des del segle XIX.
A l'estat espanyol, hi ha registres d'una cosa semblant en una entitat impulsada per l'Estat que reguli alguna mena de cobertura per als treballadors des del 1883 quan es van crear les primeres mesures de protecció laboral a les anomenades Comissions de Reformes Socials.
Segons explica la mateixa Seguretat Social, el 1900 es va aprovar la Llei d'Accidents Laborals, i l'any 1908 va aparèixer l'Institut Nacional de Previsió, la primera institució que es pot equiparar a l'actual Seguretat Social.
En aquell mateix moment es va crear la primera assegurança de jubilació voluntària emparada per l'Estat. Per tant, Franco tampoc va inventar la jubilació ni les pensions.
Al llarg de les primeres dècades del segle XX, de fet, les assegurances per malaltia, maternitat o jubilació ("retiro") i iniciatives per protegir els treballadors s'havien multiplicat.
Tant la legislació com les mutualitats col·lectives apareixen en aquells anys impulsades per la lluita obrera, que no dubtava a reclamar els seus drets als carrers amb mètodes expeditius i afrontant una repressió violenta.
De fet, l'anomenada "qüestió social" es movia ràpidament arreu d'Europa i la Revolució Russa de 1917 va generar nous incentius en les classes dominants per reconèixer drets.
En aquest sentit, Catalunya, amb un 30 o 40% de la població treballant a la indústria ja a principis del XX, va ser un dels punts neuràlgics de les reivindicacions de més drets per als treballadors.
La vaga general del 1902 (recordada per la pintura de Ramon Casas) o l'emblemàtica vaga de la Canadenca, de 1919, en són alguns exemples.
La vaga de la Canadenca va acabar amb la instauració de la jornada laboral de 8 hores, ni més ni menys.
Va crear les vacances pagades?
Pel que fa a la creació de les vacances pagades, el franquisme tampoc va ser pioner.
Ja l'any 1918, el govern d'Antonio Maura va aprovar per reial decret que els funcionaris en tindrien.
La resta dels treballadors haurien d'esperar fins al 1931, quan es va aprovar la Llei del Contracte de Treball (article 47).
En aquest document també es reconeixia que el dret de vaga no podia ser motiu d'acomiadament.
El model per començar a pagar les vacances, segons Solé i Sabaté, van ser Anglaterra i Alemanya.
El mite que el franquisme les va crear podria venir, segons Solé, del fet que als anys 70 es van instaurar els dies de festa reglamentària a l'àmbit rural. "Al camp no se'n sabia res de descansar alguns dies de la setmana, la gent treballava per si mateixa. A l'entorn industrial, però, això ve de molt abans", explica.
El miracle econòmic?
Alguns dels arguments per defensar el franquisme fan referència al creixement econòmic que es va viure a tot l'estat en l'etapa del "desarrollismo", sobretot en la dècada dels 60.
És evident que Espanya va passar de ser un país instal·lat en la pobresa durant la postguerra a un estat en ràpid creixement econòmic.
Per Solé, això es va deure sobretot als anomenats Pactes de Madrid de 1953, pels quals els Estats Units homologaven el règim franquista, a canvi de col·locar bases militars en territori espanyol, i el treien de l'ostracisme internacional, juntament amb el concordat amb la Santa Seu.
No va ser fins llavors que a Espanya es van igualar al nivell econòmic del 1936.
Segons Santacana, el règim va arribar a la dècada dels 50 pràcticament en bancarrota i aquest gir es va produir malgrat les reticències de Franco, no gràcies a ell.
Aquest procés de liberalització es va consolidar en el Pla d'Estabilització de 1959 i va fer pujar Espanya a l'onada de l'hipercreixement que recorria Europa després de la Segona Guerra Mundial.
Entre això, l'arribada dels tecnòcrates pragmàtics al govern i el turisme, un factor que ningú no havia previst, tot plegat va catapultar l'economia espanyola.
El mèrit econòmic del franquisme, però, es deu més a una conjuntura internacional de creixement extraordinari que no pas a la gestió del règim o la visió del dictador.
La falsa neutralitat a la Segona Guerra Mundial
Finalment, un mite que el mateix franquisme va procurar escampar i no té base real és que Franco va aconseguir mantenir Espanya al marge de la Segona Guerra Mundial.
Segons Santacana, "està demostrat que va ser al revés: Franco es va oferir i Hitler no va voler el que li oferia".
El dictador espanyol va posar a disposició del Reich un país delmat per la guerra amb un exèrcit exhaust i va demanar a canvi territoris del protectorat francès del nord d'Àfrica.
Aquestes condicions i la relació del moment entre Alemanya i el règim de Vichy a França no van convèncer Hitler, que va prescindir d'Espanya.
Per tant, la neutralitat en el conflicte de la qual va presumir el règim no era volguda, sinó imposada.
En definitiva, el franquisme ja es va encarregar en el seu moment de difondre un relat fals de la realitat que es vivia a Espanya.
Amb els anys, i a mesura que es perd la memòria del que va suposar la dictadura, molts senten la temptació de romantitzar el passat i l'imaginen ple d'oportunitats, seguretat i drets, però la història demostra que els mèrits del franquisme tenen més de mite que de realitat.
