Montserrat Civil i Puy: "Vallvidrera era un poble on tots estàvem units, i per la Guerra es va desunir"
Las germanes Montserrat i Maria Civil Puy van viure el final de la Guerra Civil amb 11 i 6 anys respectivament. Marxar de casa i veure com queien les bombes a Barcelona va ser el més traumàtic per a elles.
2 min
Montserrat i Maria Civil i Puy, de 82 i 77 anys respectivament, són dues germanes que van viure la Guerra Civil des de Vallvidrera amb l'oposició dels veïns, ja que el seu pare era dels Nacionals.
A més, les germanes van viure l'enfrontament dels dos bàndols a la seva pròpia família. "Era un poble on tots estàvem units, i per la Guerra es va desunir. A nosaltres ens giraven la cara; érem unes nenes, i va ser horrorós".
Ella comenta que van marxar de Vallvidrera fins a l'Arrabassada, on tenien uns parents, per por que agafessin el seu pare. "Allà és on ho vam passar fatal", explica. "Van començar a passar uns obusos i uns soldats ens deien que anessim a terra!"
Quan la Guerra es va acabar va ser molt diferent per elles, tot i que recorden que van passar molta gana. "Vaig arribar a tenir enveja de la meva germana perquè prenia les mateixes racions de menjar que jo, quan jo era més gran que ella", recorda la Montserrat, tot rient.
"Després recordo l'entrada dels Nacionals i com vam tornar cap a casa, a Vallvidrera. I tot el poble cridant 'Viva Franco'. És clar, què havíem de dir?".
Tot i així, no té cap record dels sorolls dels bombardejos durant la Guerra Civil, però diu que des del seu poble veien les bombes uns segons abans de caure a Barcelona. "El so de les alarmes, i després, si era de nit, la llum que desprenien en caure sí que en vénen al cap. Després sí, els darrers dies, quan tiraven una bomba cada hora això sí que els sentiem. I la gent que pujava a peu per les vies des de Barcelona, dels barris de la Barceloneta o d'altres perquè fugien de la guerra".
(Escolta el relat de la Montserrat des d'aquí)
A més, les germanes van viure l'enfrontament dels dos bàndols a la seva pròpia família. "Era un poble on tots estàvem units, i per la Guerra es va desunir. A nosaltres ens giraven la cara; érem unes nenes, i va ser horrorós".
Ella comenta que van marxar de Vallvidrera fins a l'Arrabassada, on tenien uns parents, per por que agafessin el seu pare. "Allà és on ho vam passar fatal", explica. "Van començar a passar uns obusos i uns soldats ens deien que anessim a terra!"
Quan la Guerra es va acabar va ser molt diferent per elles, tot i que recorden que van passar molta gana. "Vaig arribar a tenir enveja de la meva germana perquè prenia les mateixes racions de menjar que jo, quan jo era més gran que ella", recorda la Montserrat, tot rient.
"Després recordo l'entrada dels Nacionals i com vam tornar cap a casa, a Vallvidrera. I tot el poble cridant 'Viva Franco'. És clar, què havíem de dir?".
Tot i així, no té cap record dels sorolls dels bombardejos durant la Guerra Civil, però diu que des del seu poble veien les bombes uns segons abans de caure a Barcelona. "El so de les alarmes, i després, si era de nit, la llum que desprenien en caure sí que en vénen al cap. Després sí, els darrers dies, quan tiraven una bomba cada hora això sí que els sentiem. I la gent que pujava a peu per les vies des de Barcelona, dels barris de la Barceloneta o d'altres perquè fugien de la guerra".
(Escolta el relat de la Montserrat des d'aquí)
