Montserrat Roig en estat pur: feminisme, franquisme i memòria històrica a "Cultura vintage"
"Les paraules no es poden tancar dins d'una gàbia, volen soles", sostenia amb contundència Montserrat Roig. Filla d'una Barcelona que lluitava per esdevenir moderna mentre l'ombra del franquisme ho tenyia tot de gris, va convertir les paraules en la seva trinxera, el seu refugi i la seva revolució. L'entrevista que recupera la sèrie "Cultura vintage" de 3CatCultura així ho demostra, amb reflexions interessantíssimes com aquesta:
El nazisme no és fruit d'una època, és l'ou de la serp, es reprodueix contínuament.
Apassionada, valenta i indomable, l'art li ve de bressol: de mare periodista i escriptora, el seu pare --a més d'advocat i escriptor-- era el president de FESTA (Foment d'Espectacle de Teatre Amateur). De petita, l'escriptora volia fer teatre i va estudiar a la moderna i prestigiosa Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual de Maria Aurèlia Capmany per ordre del seu pare, tot i xocar amb els seus ideals conservadors.
La paraula com a resistència
Molt més que una novel·lista, periodista i cronista del seu temps, Montserrat Roig era, sobretot, una dona que va explotar el poder de la paraula per desafiar les injustícies socials del moment.
El 1988, tres anys abans de la seva prematura mort als 45 anys per un càncer de mama, responia decidida i ferma a les preguntes del periodista Josep Maria Espinàs al programa televisiu "Identitats". Va reafirmar la seva figura com a narradora d'històries, però també com a escriptora que construïa memòria i reivindicava la veritat.
Com ho va fer a "Ramona, adéu" (1972) o a "Els catalans als camps nazis" (1977), on posava el focus en temes que encara sacsegen: la repressió, la lluita per la llibertat, la condició femenina i la memòria històrica. En aquest últim llibre i en plena Transició, mentre molts intentaven mirar endavant sense remoure el passat, Roig va recuperar la veu dels catalans deportats als camps de concentració nazis.
Ho va fer amb rigor periodístic, però també amb una sensibilitat literària que transformava 50 testimonis en un crit col·lectiu contra l'oblit. "Hi ha llibres que mentre els escrius et marquen", confessava a l'entrevista. "Els catalans als camps nazis" va ser un d'aquests.
"Em va impressionar molt el nazisme no només com a ideologia, sinó introduït a la vida quotidiana, que fa que s'organitzi un infern com és el concentracionari nazi."
El neguit literari la va portar a viatjar arreu, inclús a Rússia per escriure "L'agulla daurada" (1985), però mai va trepitjar cap camp de concentració. "No ho suportaria", va admetre.
Dona, escriptora i lliure: una rebel·lia innegociable
Escriure, per Montserrat Roig, també era una qüestió de gènere. En una època en què les dones sovint eren relegades a un segon pla, ella va reivindicar l'espai femení en la cultura amb cada paraula, cada entrevista, cada article, cada assaig i cada novel·la.
Reconeix que va rebre tota mena d'etiquetes: "A mi m'han dit feminista, antifeminista, marxista, massa de dretes, massa d'esquerres, massa provocadora, massa carca, poc catalana, etc." Però no es va deixar encasellar per cap d'elles, perquè la seva única bandera era el compromís amb la veritat i la llibertat.
Entre la seva passió per la literatura i pels seus fills, Roig mai va deixar d'interrogar-se: ho estava fent prou bé? "Sempre et queda aquell rau-rau que no ho fas bé tot, perquè no som perfectes", admetia a l'entrevista.
Per ella, el masclisme i les càrregues invisibles de les dones no eren teories abstractes, sinó una realitat quotidiana, arrelada fins i tot en el llenguatge i en els gestos més petits. Parlava de la "teoria del sospir" com una forma ancestral de resistència femenina: quan deixes anar un "ai, Déu meu" o "ai, Senyor", fent referència a aquella exclamació automàtica de les dones en entrar al món i veure què els esperava. Per a ella, aquest era "el ioga femení més antic".
I, amb la mateixa lucidesa, també reivindicava la importància d'alliberar les dones de les tasques domèstiques. En un moment còmic de l'entrevista, afegia que "la rentadora ha estat una revolució: per primer cop és la màquina que està al servei de la dona, i no la dona al servei de la màquina."
Una veu que no es va apagar
L'any 1976, Montserrat Roig va guanyar el Premi Sant Jordi amb "El temps de les cireres" (1976), una novel·la que, com el seu títol intencionadament esperançador, portava la promesa d'una primavera que no arribava mai. Per la seva generació, Franco --per ella, "un dictador", sense eufemismes-- semblava etern, però la democràcia es perfilava com un horitzó encoratjador.
En canvi, Roig considerava que la utopia d'una felicitat assegurada era impossible. "La felicitat és un somni que tots portem aquí" deia assenyalant-se el cap, i afegia: "És el nostre temps de les cireres." La democràcia podia solucionar problemes col·lectius, però les misèries humanes, les pèrdues i els desenganys continuarien existint, explicava.
Tot i morir massa jove, la veu de Montserrat Roig continua ressonant, com ho demostra el programa "Club tàndem", que ha dedicat un capítol a la seva figura. Roig va desafiar el franquisme, el masclisme i la desmemòria amb una escriptura valenta i lúcida. Perquè no només va escriure per al seu temps, sinó per a totes aquelles generacions que vindrien després. I avui, quan la rellegim, encara la sentim amb la mateixa passió i urgència.
