Moyà es desfà de Roddick i dóna el segon títol de la Copa Davis a l'equip espanyol

Carles Moyà s'ha convertit en el gran protagonista de l'equip espanyol de la Copa Davis després de guanyar el quart i decisiu partit de la final contra el nord-americà Andy Roddick. El mallorquí ha complert el seu somni i s'ha imposat a la seva bèstia negra en tres sets, per 6-2, 7-6 i 7-6, en dues hores i 29 minuts de joc. Moyà ha sortit a la pista molt concentrat i en la primera mànega ha escombrat Roddick amb un tenis gairebé perfecte. El nord-americà no ha trobat la manera de parar l'allau de joc del mallorquí i en poc més de 30 minuts, el primer set ha caigut a favor de l'equip espanyol. En el segon i tercer sets, el partit s'ha igualat però Moyà ha estat més encertat en els dos "tie-breaks" i ha sumat la victòria més important de la seva carrera contra Roddick, a qui no havia guanyat en els seus enfrontaments anteriors. Al final del partit, els integrants de l'equip espanyol han celebrat amb eufòria el segon títol de la seva història davant del deliri dels 27.000 espectadors presents a l'estadi de La Cartuja. En l'últim partit de la final, el nord-americà Mardy Fish ha sumat el segon punt per a l'equip dels Estats Units en derrotar el català Tommy Robredo en dos sets per 7-6 i 6-2. En un partit totalment intranscendent per la victòria de Moyà sobre Roddick, l'olotí ha jugat sense cap mena de tensió i ha caigut després d'una hora i 30 minuts de joc. Quatre anys de la Davis de Barcelona Han passat gairebé quatre anys de la final al Palau Sant Jordi de Barcelona i un joveníssim Juan Carlos Ferrero, aleshores líder de l'equip espanyol, donava el punt decisiu de la final de la Copa Davis contra Austràlia. En un partit èpic, el valencià va derrotar el número 1 mundial, Leyton Hewitt, en quatre apassionants sets, i, amb la victòria, el combinat espanyol sumava el tercer punt. Ni tan sols va fer falta jugar el cinquè partit de la final, que havia d'enfrontar el lleidatà Albert Costa amb Patrick Rafter. Era el primer títol de Copa Davis per a Espanya després d'haver disputat i perdut dues finals amb anterioritat. Com a Sevilla, el poder de la terra batuda i l'empenta del públic van acabar sent factors decisius per a la victòria final.