Nacions Unides: el diàleg de sords que encara val la pena escoltar

Només hi ha dos discursos de l'Assemblea General de Nacions Unides en què a la sala de marbres verds i parets daurades no hi cap ni una agulla: a l'inaugural del secretari general i al del president dels Estats Units. 

Bé, i al del líder brasiler, per la tradició que està programat entre el del primer i el segon. 

Aquest any els discursos han dibuixat un diagnòstic semblant amb paraules i receptes no només diferents sinó sovint contraposades: António Guterres admet que l'ONU necessita reformar-se i repensar-se, però defensa la multilateralitat i la feina conjunta. 

Donald Trump li fa una esmena a la totalitat i diu que no val la pena dedicar-hi massa esforços, cosa que practica retallant dràsticament el pressupost. L'escala mecànica aturada i el teleprompter espatllat ja formen part de la història de l'ONU. 

La resta de discursos, ja sigui per les hores, l'interès, la logística d'altres reunions paral·leles o el dia de la setmana, la sala no es buida del tot però s'esponja. O es buida perquè es boicoteja. És habitual que Rússia no hi sigui quan parla Ucraïna, i a l'inrevés. El mateix passa amb Israel i el representant de Palestina. 

Tot i que l'episodi protagonitzat aquest any per Benjamin Netanyahu és d'una altra lliga: desenes de delegacions van marxar en protesta per la intervenció a Gaza el mateix any que tres quartes parts de l'assemblea, gairebé 160 països, ja reconeixen Palestina com a Estat. Els únics aplaudiments que va recollir van ser els d'Israel i els Estats Units. 

Sentir els diàlegs de sords per sentir el món

Que alguns mandataris no s'escoltin entre ells, o que la sala estigui mig buida, no vol dir que el món no els senti. El món s'escolta a ell mateix en aquesta assemblea i a la vegada els líders també s'adrecen a les seves audiències domèstiques. 

Hem sentit un Volodímir Zelenski d'Ucraïna realista dient que amb la llei internacional no n'hi ha prou i que per guanyar cal tenir aliats poderosos i armes. 

El ministre d'Exteriors de Vladímir Putin dir que Rússia respondrà a qualsevol atac de l'OTAN. 

Un Gustavo Petro de Colòmbia molt crític amb els Estats Units matant presumptes narcotraficants a bombes llançades sobre embarcacions al mar Carib. 

Un António Costa representant la Unió Europea i dient que el canvi climàtic no és una notícia falsa com diu Donald Trump. Tot i que es cuida de no nomenar el president dels Estats Units. 

Hem sentit un Javier Milei de l'Argentina fent seguidisme de Trump i criticar el funcionament de Nacions Unides, demanant-ne una reforma que sembla una demolició, i també hem sentit Emmanuel Macron de França defensar-la perquè, sense l'ONU, diu, el risc és que s'imposi la llei del més fort. 

Tornant a Zelenski, el president ucraïnès potser li diria que ja s'imposa, amb ONU o sense. I hem vist per primera vegada des de 1967 un president sirià tornar a l'assemblea. 

Giorgia Meloni,  amb manifestacions als carrers d'Itàlia, fer oficial que no s'oposa al reconeixement de Palestina sempre que abans s'hagin alliberat els ostatges i es garanteixi que Hamas no formarà part de cap govern, i el rei Felip VI, representant Espanya, parlant de la massacre de Gaza i obrint el debat sobre si Pedro Sánchez hagués parlat de genocidi, com ha fet altres vegades, al principal faristol de l'ONU. Una vintena de països de 193 han utilitzat aquesta paraula.  

Amb voluntat microscòpica, l'assemblea també és el fòrum on sentir com el president de Madagascar explica que utilitzen llavors resistents a la sequera per garantir l'agricultura en el món que ve o al primer ministre de Tuvalu, un arxipèlag del Pacífic on estan fent horts alçats perquè el nivell del mar es menja la terra. 

També hi hem sentit el primer ministre d'Armènia celebrant que després de tants anys parlant del conflicte amb Azerbaidjan ara pot començar a parlar, amb prudència, de pau. I agrair el paper de Donald Trump com a mediador.

Un cop l'any es viu la il·lusió que tots els països són iguals. Grans i petits, tots tenen 15 minuts per adreçar-se al món, encara que alguns s'estenguin més enllà.

I aquest és un mèrit de la reunió de l'ONU: obliga els líders mundials a explicar-se, a posicionar-se i a convèncer. A queixar-se i a reivindicar-se. I també a trobar-se  en una mena de diplomàcia d'ascensor amb efectes pràctics.  

Donald Trump i Lula da Silva estan als antípodes, però es van creuar informalment als passadissos laberíntics dels edificis de Nacions Unides i el president dels Estats Units va convidar el brasiler a la Casa Blanca. Ara mateix una invitació a la Sala Oval pot ser un regal enverinat per a qualsevol polític, però al marge d'això, aquesta reunió potser no hauria existit o hauria trigat més si tots dos mandataris no s'haguessin trobat a Nova York aquesta setmana. 

El factor humà de la diplomàcia. El fet de trobar-se, haver d'encaixar les mans, tocar-se i mirar-se. Això també ho propicia la institució que fa 80 anys es va fundar per evitar repetir dues guerres mundials, liderada pels Estats Units i que ara veu com Donald Trump no només se'n desentén sinó que l'ataca. 

Qui omplirà el buit dels Estats Units?

Primer caldrà veure si, efectivament, els Estats Units deixen un buit definitiu. Com passa en tantes coses a la vida, l'ONU o la fas o te la fan. I potser aquest és l'únic argument capaç de convèncer el president dels Estats Units que no pot abandonar del tot la institució, perquè vol dir deixar anar poder. Cosa que ja ha portat algun analista a parafrasejar una altra fase feta: l'ONU del futur serà trumpista o no serà. 

L'altra opció és un nou lideratge, i aquí totes les mirades es dirigeixen a la Xina. La intervenció telemàtica de Xi Jinping sobre el clima i la del primer ministre a l'assemblea han sigut cants de sirena en aquesta direcció: rebaixa, per primera vegada, de les emissions de gasos d'efecte hivernacle l'any que Trump diu que el canvi climàtic és una estafa. I alertes sobre el ressorgiment de l'unilateralisme i la mentalitat de la guerra freda. La Xina s'erigeix en partícip ( líder?) responsable en els reptes globals i sembla encantada d'ocupar l'espai que allibera el president dels Estats Units. 

O com ens deia Elayne Whyte, exambaixadora de Costa Rica a les Nacions Unides, tampoc es pot descartar que el "sistema" es quedi sense administrador principal durant un temps, sense lideratge o amb un lideratge fragmentat, i entri en una etapa d'entropia, un desordre més o menys caòtic, fins que es trobi una nova estabilitat que s'adapti als nous equilibris geopolítics i de poder del món. 

A finals de 2026, d'aquí a un any, s'ha de triar nou secretari general perquè António Guterres acaba el seu mandat. 

Serà un moment clau per intuir cap a on van les Nacions Unides, perquè el candidat ha de tenir el vistiplau del Consell de Seguretat, inclòs el dels 5 membres amb poder de veto. Rússia, la Xina i els Estats Units seran capaços de trobar un candidat de consens? 

Tal com està el món potser només això ja seria un èxit d'una institució que en el seu 80 aniversari es debat entre la tornada als consensos fundacionals, la reforma, el col·lapse o la irrellevància.