No era un problema i ara és un malson
La llengua a les escoles era una eina més del dia a dia fins fa uns anys. Com les pissarres, com el pati i com el compàs. Ara és un maldecap per a les direccions i per al departament. La llengua està atrapada en un laberint de sentències, decrets, instruccions i recursos judicials.
La pilota torna a ser a la teulada dels tribunals, ara. El govern fa servir d'escut el decret que va aprovar dilluns a correcuita per excusar-se de l'incompliment del 25% de castellà a les escoles i instituts de tot el país. El Parlament encara va fent amb la reforma de la llei. I Cs, el PP i l'extrema dreta de Vox continuen com sempre fent volar no ja els ponts, que porten temps dinamitats, sinó qualsevol indici que faci pensar que la cosa es calmarà en algun moment. Cap intenció de construir, ni de pacificar. Al contrari, com més polseguera, millor.
I n'hi ha moltíssima, de polseguera... i de soroll. Tant, que converses com la que vam tenir ahir amb una de les grans figures de la música resulten gairebé sanadores. Maria del Mar Bonet feia un al·legat colpidor a favor de la llengua. I el va fer una persona que va cantar contra el franquisme, que porta més de 50 anys recorrent escenaris en català.
La llengua és l'ànima dels pobles. Això que estem vivint ara, aquesta batalla esgotadora, és tan absurda i alhora tan bruta, que no deixa veure el que realment mereixeria plantar batalles així: les condicions en què estan treballant els mestres a les escoles, la qualitat de l'ensenyament públic, la igualtat d'oportunitats a l'educació o el tipus d'oci que ocupa la gent jove. És més fàcil destruir, sempre.
