"No som el sexe dèbil": dones que resisteixen a l'opressió arreu del món
Al llarg de la història i arreu del planeta les dones s'han aixecat en repetides ocasions per defensar els seus drets i plantar cara a les injustícies i la violència.
Però això s'ha invisibilitzat, com explica Sandra Martínez, criminòloga i coordinadora de l'àrea d'Alternatives de Seguretat de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) al programa "Solidaris" de Catalunya Ràdio.
El relat del sexe dèbil és funcional als règims autoritaris perquè naturalitza l'exclusió de les dones de l'espai públic i polític.
Si hi pensem una mica, de seguida ens en vindran exemples al cap: les sufragistes que van lluitar pel dret a vot o les milicianes i dones de la rereguarda de la Guerra Civil Espanyola ens toquen ben de prop. Com explica Martínez, en aquell moment es van teixir tot de xarxes de suport encapçalades per dones tant logístiques i operatives com en relació amb l'exili.
Tipus de resistència
L'experta classifica els moviments de resistència basant-se en diferents elements. Poden ser individuals, on l'objectiu és persistir i sobreviure, o col·lectius que tenen una estratègia política que busca sacsejar el poder o derrocar un règim.
Per altra banda, també n'hi pot haver d'armats o de pacífics. Uns volen canviar qui governa i els altres, com es governa.
D'exemples pacifistes en trobem fàcilment i arreu del planeta: dones a Rússia que protesten contra la invasió a Ucraïna, el moviment transnacional Feminist Resitance Gatherings que va esclatar a Bangladesh, el Brasil o Kenya, la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat.
Però la criminòloga avisa que, tot i que hi ha molts moviments femenins que tenen la pau per bandera, no s'ha de caure en la trampa de pensar que les dones només poden ser pacifistes:
Impera la imatge que la resistència armada només està exercida pels homes i que la dona és com un àngel que fa resistència pacífica. Cal evitar aquests essencialismes.
L'exemple icònic de la resistència armada és el de les combatents kurdes de les YPJ (Unitat de protecció de les dones) que van lluitar contra l'Estat Islàmic al nord de Síria, a Rojava. Les seves trenes s'han convertit en un símbol de poder femení i ara, en els enfrontaments amb l'exèrcit del nou govern sirià, es fan servir de trofeus de guerra.
Maternitat, dol i defensa de la terra
Sandra Martínez també destaca que, sovint, la maternitat i el dol es troben al darrere de l'impuls de plantar cara. Es veu clarament amb les mares i àvies de la Plaza de Mayo, a l'Argentina, però no és l'únic moviment d'aquest tipus.
També trobem mares israelianes i palestines unides per la pau o mares que denuncien els feminicidis a Mèxic. Per Martínez aquestes lluites redefineixen la maternitat, no només com una qüestió biològica sinó com un fet polític i comunitari; la maternitat aquí es converteix en una eina de confrontació contra la violència de l'estat.
La defensa de la terra és un altre denominador comú en moltes d'aquestes lluites. I, sovint, protegir-la es paga amb la vida. Les defensores de la terra, molt presents a Llatinoamèrica, evidencien que l'explotació de la natura té molt a veure amb l'explotació dels cossos: "La dominació de la terra és una dominació patriarcal i colonial".
Resistència feminista?
Segons l'experta, aquestes xarxes de defensa es retroalimenten i s'inspiren entre elles; es copien maneres d'ocupar l'espai públic o estratègies jurídiques. Això ho veiem en les Dones de negre, en Femen o en moltes d'altres. Això sí, Sandra Martínez alerta que la solidaritat "depèn de la geopolítica i d'interessos econòmics".
També cal assenyalar que, encara que estiguin formades per dones, no vol dir que totes aquestes respostes a la tirania tinguin el feminisme com a eix vertebrador. En moltes ocasions, sobretot quan hi intervenen armes, el masclisme es pot colar dins de l'organització i replicar patrons.
La repressió
Martínez també explica que el patriarcat intervé amb virulència en la repressió d'aquestes resistències. "Les dones que es rebel·len pateixen un càstig doble, no només per dissidència política sinó per haver trencat les normes de gènere. Et converteixen en mala mare, traïdora... En molts contextos hi ha una repressió i violència molt específica com pot ser la sexual", assegura aquesta experta.
Quan s'acaba la lluita, les dones que han estat a la resistència acostumen a ser oblidades. No se les cita a les taules de negociació ni es reconeixen les seves contribucions perquè s'acabi el conflicte. Moltes dones combatents o de la resistència són tornades a casa i la memòria dels fets es masculinitza.
Per això, segons Martínez, cal parlar d'elles i explicar les seves gestes, perquè tenim moltes coses a aprendre'n. "El coratge no és absència de por. Moltes activistes actuen sabent que poden ser empresonades o poden patir violència. El coratge polític és actuar malgrat la vulnerabilitat", conclou.
