"No tinc culpa ni vergonya": víctimes de violència masclista porten la seva història a l'escenari
No són actrius, però han decidit pujar a l'escenari i explicar les seves històries. Són 16 dones. La més jove ronda els 30 i la més gran passa dels 80. Totes han patit violència de gènere: des de la més evident fins a aquella que s'arrossega en silenci, amagada sota la rutina, la vergonya o la culpa.
Queden pocs dies per a la nova funció, aquest diumenge toca a Navata, i cal assajar. Han decidit quedar una estona abans per posar-se al dia. A sota l'escenari han improvisat una taula ajuntant dues cadires, i s'han assegut totes en rotllana per berenar. No en falta cap.
Parlen de com els ha anat la setmana, s'abracen i s'animen entre elles abans de començar l'assaig. Tot i que ja porten mesos representant l'obra en diferents escenaris de l'Alt Empordà, admeten quan baixen de l'escenari que encara els costa parlar de les seves experiències i no poden evitar emocionar-se.
Totes afirmen amb orgull que s'han convertit en una família. Es nota la química entre elles, fins i tot s'han posat nom: Les Emporderades, de la unió de dues paraules que signifiquen molt pel procés intern i extern que estan fent. "Empoderades" i "Empordà".
Es van conèixer fa cosa d'un any, quan des del Servei d'Intervenció Especialitzada en Violència Masclista (SIE) de l'Alt Empordà els van proposar formar part d'un projecte innovador i ambiciós: que fossin les protagonistes d'una obra de teatre i expliquessin en primera persona les seves històries.
L'obra, dirigida per Mariona Bosch i Beti Espanyol, és un projecte pioner de la companyia Enraona Teatre. Per arribar fins aquí, han treballat durant mesos des del SIE de l'Alt Empordà en sessions de teatre terapèutic. Elles mateixes han decidit què expliquen i què no i, sobretot, com es transmet el missatge.
Trencar el silenci i ajudar altres dones
La Pili té 59 anys i admet que no s'imaginava que aquest projecte li canviaria tant la manera de veure les coses. Va patir abusos sexuals per part d'un familiar quan era una nena i el trauma l'havia acompanyat sempre: "He portat una motxilla amb un pes molt gros que m'afectava directament la salut, amb molts atacs d'ansietat."
Admet que quan li van proposar participar en aquest projecte no s'hi acabava de veure, però va decidir confiar en si mateixa i el dia de l'estrena de l'obra, a Roses, el seu municipi, ho va veure clar. Havia de ser-hi per trencar el silenci i ajudar altres dones que encara no havien estat capaces de fer-ho.
Ara ja no em sento culpable ni responsable. Ja no tinc vergonya i el que vull és parlar del tema.
És la mateixa reflexió que fa la Raquel, de 36 anys. A ella, la funció que més l'ha marcat d'"Ara jo!" és la que es va fer a Figueres, la seva ciutat. No només per la càrrega emocional que va suposar per a ella explicar la seva història en un entorn familiar, sinó pel que va passar quan va acabar l'obra:
Dues dones es van apropar per demanar ajuda. I això és una mostra que el que estem fent realment commou i dona resultat.
La Raquel va arribar al SIE de l'Alt Empordà després d'un any i mig patint maltractaments psicològics i físics per part de la seva exparella: "El SIE em va ajudar a allunyar-me d'una situació que m'estava deteriorant. Jo no era la mateixa i vaig arribar a pensar dos cops a suïcidar-me."
"Tenia moltes ganes d'expressar-me i de dir el que estava patint. Em trobava molt sola". Admet que ara mateix la sorprèn haver arribat a aquesta situació tan crítica, i atribueix el procés de recuperació, en bona part, a aquest projecte que l'ha ajudat a obrir-se.
16 dones, 16 històries
Una obra amb tantes històries com dones a qui pertanyen aquestes vivències. La Pili, la Raquel, la Laura o la Mireia, que no va ser fins als 40 anys que va ser conscient que el bloqueig que tenia era per l'episodi d'abusos sexuals que va patir quan era petita per part d'un oncle.
Ha estat molt enriquidor perquè ens ha fet obrir moltíssim i explicar coses que només havia explicat a quatre gats.
La Mireia ara té 53 anys i recorda que a la persona que més li va costar explicar la seva vivència va ser la seva mare: "Aquell dia no vaig poder dormir perquè em feia por que ho rebés malament o que no em cregués", però la va creure.
Aquelles vivències l'han afectat en el seu dia a dia, sobretot en la seva relació amb els homes: "Si un home em deia alguna cosa que no m'agradava, no era capaç de contestar, em quedava callada."
No va ser fins que va viure diferents atacs d'ansietat --i gràcies a l'acompanyament psicològic-- que el seu cap va començar a recordar. Per això lamenta que uns fets així, que a vegades queden enterrats en el subconscient perquè no facin tant mal - puguin prescriure.
Un projecte que es vol replicar
Aquesta proposta teatral neix de la iniciativa del SIE de l'Alt Empordà. Des d'aquest Servei d'Intervenció Especialitzada es van posar en contacte amb la companyia Enraona Teatre per engegar un grup terapèutic que tingui de fons el teatre. Ni tan sols ells imaginaven que el projecte pogués adquirir aquesta envergadura.
"El projecte s'ha convertit en un referent que altres comarques ja estudien replicar", apunta Aroha Cortés, psicòloga del SIE de l'Alt Empordà, que recorda que "ara mateix tots els SIE tenen llista d'espera", i això vol dir que cada vegada més dones demanen ajuda, però també que "la violència de gènere és una xacra massa estesa en la nostra societat".
La violència de gènere sol anar acompanyada de molta solitud, admet Cortés: "Necessitàvem trencar el silenci, generar cohesió, donar-se veu a una mateixa, a totes les que han de venir i a les que ja no hi són".
