Objectiu la Lluna, a "Sense ficció": del "gran salt per a la humanitat" al "Houston, hem tingut un problema"
A finals dels anys 60, el programa espacial dels Estats Units va aconseguir enviar l'home a la Lluna, però el viatge havia començat anys abans. És la història del Projecte Apollo: 12 anys, 12 missions tripulades i un objectiu que semblava impossible, amb triomfs i tragèdies.
Amb materials d'arxiu excepcionals, el documental "Apollo, les missions a Lluna", que el "Sense ficció" estrena el 31 de març, aporta una nova mirada a un moment increïble de la història de la humanitat.
Coneixem a fons el programa espacial Apollo de la NASA a través de programes de notícies de televisió, emissions de ràdio, pel·lícules casolanes, filmacions de la NASA, àudios del control de missió i enregistraments de les caixes negres de les càpsules Apollo. En definitiva, les veus dels que van fer possible l'arribada de l'home a la Lluna, que repassen la història del Projecte Apollo i de les seves diferents missions espacials.
La cursa espacial, entre els Estats Units i la Unió Soviètica
Des de l'antiguitat, l'home ha contemplat el cel i ha somiat que algun dia viatjaria a l'espai per explorar la Lluna i els planetes, que han captivat eternament la seva imaginació. L'octubre del 1957, aquests somnis de ciència-ficció es van convertir en realitat quan la Unió Soviètica va llançar el seu primer satèl·lit, l'Sputnik.
La notícia no va ser ben rebuda a Washington. De fet, el programa dels EUA de l'home a l'espai anava almenys vuit mesos al darrere del de la Unió Soviètica, i el president John F. Kennedy va entendre la importància de ser els primers.
Aquesta nació s'hauria de comprometre a aconseguir l'objectiu --abans que s'acabi aquesta dècada-- d'aterrar un home a la Lluna i retornar-lo sa i estalvi a la Terra.
Així, l'any 1967, la NASA va entendre que la Lluna era un primer pas necessari per a l'exploració dels planetes. Fer que hi arribessin astronautes i retornar-los sans i estalvis era l'objectiu del projecte Apollo.
De la tragèdia de l'Apollo 1, a l'arribada a la Lluna
La primera nau Apollo l'havien de tripular els astronautes Virgil "Gus" Grissom, Edward White i Roger Chaffee. Tres setmanes abans del llançament, el 27 de gener del 1967, la tripulació de l'Apollo 1 va pujar a la nau espacial per a una prova d'assaig de compte enrere, però el mòdul de comandament es va incendiar i tots tres tripulants van morir a l'acte. En una entrevista prèvia, Gus Grissom ja era conscient del perill de la missió.
Sempre hi ha la possibilitat d'una fallada catastròfica, és clar. Passarà en qualsevol vol.
Després del llançament dels vols de prova no tripulats anomenats AS-201, AS-202, AS-203, Apollo 4, 5 i 6, i 20 mesos després de l'incendi de l'Apollo 1, la NASA ja tenia a punt el llançament del primer vol tripulat de l'Apollo. Era l'Apollo 7, amb una missió de deu dies i dinou hores en òrbita, plantejada com una prova de resistència.
El desembre del 1968, els astronautes Frank Borman, Jim Lovell i Bill Anders van fer amb l'Apollo 8 el primer vol tripulat més enllà de l'atracció gravitatòria de la Terra i en òrbita al voltant de la Lluna deu vegades.
Milions d'espectadors de tot el món van sintonitzar la transmissió de l'Apollo 8 des de l'òrbita lunar la nit de Nadal. Aquesta fita es va convertir en l'audiència televisiva més gran de l'època.
Després de l'èxit de la missió de l'Apollo 8, el següent objectiu de la NASA era fer aterrar un home sobre la superfície de la Lluna. I aquest va ser el repte de l'Apollo 11, tripulat per Neil Armstrong, Edwin "Buzz" Aldrin i Michael Collins. La nau va aconseguir el seu objectiu, i el 20 de juliol del 1969 Armstrong i Aldrin van poder caminar sobre la superfície de la Lluna.
Aquest és un petit pas per a l'home, però un gran salt per a la humanitat.
Richard Nixon llavors president dels Estats Units va poder parlar per telèfon amb els astronautes des de la Sala Oval de la Casa Blanca.
No puc expressar amb paraules com d'orgullosos n'estem tots, del que heu fet. És un moment inestimable per a la història de la humanitat.
"Houston, hem tingut un problema"
Quatre mesos després que l'Apollo 11 aterrés a la Lluna, els astronautes de l'Apollo 12 Alan Bean i Pete Conrad van repetir el viatge. I el va seguir l'Apollo 13, tripulat per Jim Lovell, Fred Haise i Jack Swigert i llançat l'abril del 1970.
El viatge de l'Apollo 13 va ser accidentat, després de l'explosió d'un dipòsit d'oxigen i d'una pèrdua d'energia. Davant d'aquesta situació, els tres astronautes van haver de fer servir el mòdul lunar com a bot salvavides i es va avortar l'operació d'aterratge a la Lluna. La situació va ser extremadament crítica i va mantenir el món sencer pendent del desenllaç.
Finalment, després de moments d'incertesa i de minuts de silenci en les comunicacions, els tres astronautes van aconseguir amarar la nau, sans i estalvis, al Pacífic Sud.
El final d'una era
Després de la dura experiència de l'Apollo 13, la NASA va continuar el projecte amb l'Apollo 14 i l'Apollo 15, que ja va fer servir un vehicle de quatre rodes, el Lunar Rover, per passejar-se per la superfície de la Lluna.
Tot seguit, quan l'Apollo 16 va finalitzar la seva missió, la NASA va anunciar que es preparava per al final del programa amb l'Apollo 17, en una missió en què, per primera vegada, un astronauta civil, el geòleg Jack Schmitt, trepitjaria la Lluna.
La tripulació de l'Apollo 17 va establir un rècord viatjant 30 quilòmetres per la superfície lunar. I van recollir 110 quilograms de roca lunar i sòl, que encara s'estudien avui dia.
Com a comandant de l'Apollo 17, l'astronauta Eugene Cernan va ser l'últim home a trepitjar la Lluna l'any 1972.
Tot just estem començant a entendre i acceptar els reptes que aquest univers té per a nosaltres. No és el final. Realment és un començament.
