On és Macron? Una presidència sota mínims en una França que exigeix solucions

Quan els francesos pensen en Emmanuel Macron, què els ve al cap?

Els índexs de popularitat del president de la República estan, aquest setembre del 2025, en el seu pitjor moment: només un 17% dels francesos en tenen una opinió favorable.

Al president li falten encara 19 mesos per acabar el seu segon mandat i ja ha arribat a uns nivells desfavorables del 83%, que s'acosten al 87% que tenia el socialista François Hollande la tardor del 2014 i el va fer decidir no tornar-se a presentar.

Ni el General De Gaulle ni François Mitterrand, per citar dos presidents coneguts del segle XX, van deixar la presidència amb uns nivells tan baixos.

L'enquesta la dona Le Journal du Dimanche (JDD), un setmanari que el juny del 2023 va comprar el magnat Vincent Bolloré a través del hòlding Vivendi i que des d'aleshores ha derivat marcadament cap a l'extrema dreta.

L'advertència a l'Elisi s'agreuja si es té en compte les franges on el descontentament amb el president han crescut més: entre els directius i els obrers, Macron ha perdut un 8% de suport; entre els joves baixa un 9%.

Només un 17% dels jubilats li donen suport --aquest era la seva gran base electoral, fins ara-- i ha perdut el suport de més de la meitat dels electors que el van votar el 2022. Fins i tot hi ha més "molt descontents" amb Macron ara que en l'època de la crisi de les armilles grogues.

Els francesos fa més d'una dècada que galèrent. En català la traducció més pròxima de "galérer" seria "remar", i és el verb que més bé descriu el fet de sobreviure, viure al dia o anar fent però amb dificultats.

No entrarem a debatre si tenen raó o no de queixar-se d'aquesta situació, perquè râler, queixar-se per tot, és un altre dels verbs que ells mateixos s'atribueixen com a característics de la seva manera de ser.

Què en pensa el president, dels francesos?

Però França, en tot cas, pateix. No està immersa en una crisi econòmica greu, però sí en una crisi de les finances públiques que li resta confiança interna i externa. I en aquest país orgullós la falta de confiança genera una inquietud constant.

No hi ha cap discurs recent d'Emmanuel Macron on faci una referència central al problema del sobreendeutament o de la pèrdua de poder adquisitiu dels francesos. Sí que n'ha parlat en entrevistes a mitjans escrits, com la de finals d'agost al mateix JDD on assumeix una part de la responsabilitat.

Segons Macron, l'endeutament s'explica per la protecció dels francesos davant de crisis "històriques": "els salaris pagats durant la covid, la factura de l'electricitat congelada durant la inflació (a l'inici de la guerra d'Ucraïna ) o les pensions lligades a l'IPC".

Però el que el president demana als francesos és "treballar més i estalviar", i per estalviar es refereix al govern; o sigui retallar en prestacions socials i ajudes als que tenen més dificultats.

Es troba a faltar un mínim d'empatia amb el remar diari dels francesos.

És aquesta falta de solucions del president per als problemes reals del país el que les classes mitjanes i baixes perceben des de fa temps.

I mentre noten aquesta indiferència, veuen com el president agafa un lideratge en política exterior que l'allunya encara més de la crisi social al seu país.

Macron ha apostat fort amb la conferència de l'ONU pels dos estats i s'ha posat també al capdavant de la Coalició de Voluntaris per Ucraïna. Però cap d'aquestes dues iniciatives li dona rèdits interns pel que fa a popularitat, més aviat li'n resta.

En aquest escenari es fa evident que, si l'única solució que hi ha a aquesta crisi és la convocatòria d'eleccions legislatives, els francesos l'hi faran pagar a les urnes.

Serà Sébastien Lecornu el primer ministre més breu de la història de França?

Perquè el que Macron ha fet després de perdre el quart primer ministre en el seu segon mandat presidencial és nomenar el cinquè, Sébastien Lecornu, que no està proposant res gaire diferent del que oferia l'anterior.

El mandat que té l'encara ministre de Defensa en funcions és aconseguir una majoria a l'Assemblea Nacional per fer aprovar els pressupostos per a l'any que ve.

Però la macronie, els tres partits de centredreta que donen suport al president, no té majoria suficient per fer-los aprovar. Tampoc si hi incloem la dreta tradicional, Els Republicans, que s'ha incorporat al govern en el darrer any.

Aquests quatre partits s'anomenen "el sòcol comú" i han sobreviscut com a govern fins que l'extrema dreta de Marine Le Pen i els socialistes d'Olivier Faure els han dit que prou, han fet caure François Bayrou i han deixat els ministres del "sòcol comú" en funcions.

Aquest cop només els socialistes s'han ofert per mantenir un eventual govern Lecornu. Els riscos que corren són grans, però creuen que amb els seus 66 diputats poden ser decisius i provocar un gir copernicà en uns pressupostos que hauran de ser restrictius per força.

Però el seu suport no vol ser a canvi de res. Volen que la màxima "hem de reduir el deute" no recaigui només en una part de la societat; o sigui, que no consisteixi només en una retallada de despesa pública sinó també en un augment d'ingressos procedents d'impostos, i no a les classes mitjanes i baixes, que proporcionalment en relació amb el sou ja en paguen molts, sinó als més rics.

La taxa Zucman, solució o obstacle?

Els socialistes insisteixen, doncs, a incloure a la llei pressupostària alguns aspectes de l'anomenada taxa Zucman, aquesta proposta de l'economista Gabriel Zucman que proposa aplicar un impost del 2% als patrimonis superiors a 100 milions d'euros.

Aquest darrer cap de setmana de setembre, el primer secretari del Partit Ssocialista Olivier Faure s'ha dedicat a fer pedagogia:

El relat dels defensors de la taxa Zucman és que aquests grans hòldings francesos actualment no paguen més que un 0,5% d'impostos i que en relació amb el que paguen a Hisenda la gran majoria d'assalariats és desproporcionat.

Faure gairebé ha sentenciat el futur, abans que arribi:

Un govern que podria ser nomenat aquest dijous 2 d'octubre, el tercer dia de protestes al carrer d'aquesta tornada de vacances. Però que podria deixar d'existir poques setmanes després si les mocions de censura progressen.

Divendres 3 d'octubre, "l'home dels silencis", com les televisions han batejat el primer ministre, es reunirà amb la cúpula socialista al palau de Matignon.

Si Lecornu no accepta les exigències socialistes serà perquè són incompatibles amb les que li imposa la dreta que ja té al seu costat, o perquè no haurà estat prou hàbil a l'hora de negociar amb els dos extrems que li poden donar suport.

És així com Sébastien Lecornu es podria convertir en el primer ministre més breu de la història de la Cinaquena República, mentre la França de Macron s'aboca al llindar d'una decadència històrica per no haver sabut entendre el malestar dels francesos.