Pedro J. Ramírez: "Si el meu avi fos viu, seria d'Esquerra Republicana"

Una identitat mixta i un vincle amb Catalunya

Pedro J. Ramírez és un dels noms més coneguts del periodisme espanyol. Fundador d'El Mundo i exdirector de Diario 16 i director d'El Español, acumula dècades de titulars, polèmiques i exclusives.

Va néixer a Logronyo, però una part important de la seva família és catalana. La seva mare, Montserrat Codina, era del Maresme i ell recorda haver crescut sentint el català a casa. "M'agrada sentir-lo." Tot i això, reconeix que fa temps que no el parla: "Fa molt de temps que no el parlo i em sentiria malament parlant-lo malament."

Malgrat la distància, assegura que continua mantenint una relació propera amb la llengua: "Si estic veient un digital que té versió catalana i versió en castellà, el llegeixo en català." I quan se li pregunta què representa Catalunya per a ell, respon amb naturalitat: "Alguna cosa molt vinculada a la meva infància i a una identitat mixta entre el meu pare i la meva mare." També recorda amb afecte el seu avi matern, viatjant de comerç i profundament culer:

I per acabar de descriure'l afegeix: "Crec que si visqués, seria d'Esquerra Republicana."

"Quan tens una història rellevant i vertadera, estàs condemnat a publicar-la"

Acaba de publicar el segon volum de les seves memòries, "Por decir la verdad", un títol que resumeix la seva manera d'entendre l'ofici:

Fa la següent observació sobre la veritat: "I per dir la veritat, és pel que acabem moltes vegades tenint contratemps, disgustos, decepcions o cataclismes professionals."

Ramírez assegura que el seu gran conflicte amb el poder no ha estat per errors, sinó per haver dit coses certes: "El problema era que els GAL eren certs, els escàndols de corrupció que rodejaven Felipe González eren certs, per això em van fer fora de Diario 16. I que el finançament il·legal del PP també era cert." El motiu que el porta a actuar d'aquesta manera es resumeix en una frase:

I amb un to serè, però ferm, afegeix: "A qui van destituir, qui va perdre el lloc, la persona que va anar fora vaig ser jo. En el diari que havia fundat 25 anys abans." Però, tot i les crisis, no se'n penedeix: "Jo mai he tingut problemes per publicar coses que no fossin certes."

El periodisme, el quart poder i el paper dels expolítics

Sobre el paper de la premsa, Pedro J. Ramírez reconeix que les coses han canviat. Recorda que en l'època daurada de la premsa impresa, "eren quatre diaris els que marcaven l'agenda nacional". Ara, diu, la diversitat és més gran i més positiva: "No som el quart poder, sinó el quart focus d'influència, i aquesta influència està molt més repartida. És més saludable."

Defensa el periodisme com una activitat essencial per a la democràcia i es desmarca d'aquells que el vinculen amb el poder polític: "Sempre s'ha pensat que jo volia el poder, fer política a través del periodisme. Però jo soc molt feliç considerant el periodisme com un fi en si mateix."

També comparteix aquesta opinió sobre polítics i expresidents, i torna a deixar clar que, per a ell, la veritat va al davant de tot: "Amb Aznar vam tenir una relació molt estreta quan ell era a l'oposició, però si promet desclassificar papers del CNI i no ho fa, ho dic. I si dona suport a la invasió de l'Iraq, publico un article que es diu ‘Cent raons contra la invasió de l'Iraq'."

Sobre altres figures, és crític, però es mostra equànime: "Els gerros xinesos haurien de servir per a alguna cosa més que per decorar: haurien de ser font d'inspiració i ajudar a rebaixar les tensions." I afegeix:

"No concebo el periodisme com un ofici, sinó com una manera de viure"

El periodista acaba amb una frase que resumeix la seva trajectòria i la seva manera d'entendre el món:

Més enllà dels llibres i les polèmiques, Pedro J. Ramírez parla des de l'experiència d'algú que ha viscut el periodisme com una batalla constant per mantenir la veritat al centre de tot.