Pedro Sánchez torna a decidir sense els socis
El govern espanyol ho ha tornat a fer. No es tracta que les mesures contra la crisi agradin més o menys als seus socis externs, aquells que van sustentant parlamentàriament l'executiu de Sánchez, sinó que no dona opció ni que els agradin, ni que els disgustin ni a aportar idees que les millorin. És, en paraules d'un parlamentari basc del PNB, la "política de las lentejas": "Si quieres, las comes, y si no, las dejas."
A Sánchez, això li va funcionant: durant la pandèmia, amb la reforma laboral, amb l'IMV, amb gairebé tot el que ha anat decidint i després portant al Congrés per convalidar-ho. És comprensible que, si li costa arribar a acords amb el seu soci intern, l'esforç de ni tan sols consultar-ho amb els externs ja sigui una feina afegida i feixuga.
Però, li agradi o no, el seu govern no té majoria absoluta i, encara que només sigui per respecte, hauria d'abandonar aquesta prepotència tan típica de les majories absolutes de Felipe González o José María Aznar. La innovació va ser la coalició, entesos. Però la cerca d'acords ja estava inventada abans que Sánchez fes els primers passos en política. No ho hauria d'oblidar. I Unides Podem, tampoc.
