Per què Catalunya hi té més a perdre amb l'actual xoc energètic?

Aterrit, el director executiu de l'Agència Internacional de l'Energia, Fathih Birol, afirmava recentment que l'actual crisi energètica "equival a dues crisis del petroli i el col·lapse del gas junts". Qualificava l'actual situació de "molt greu" i augurava que, si continua així, "cap país serà immune".

En quina situació està Catalunya per fer-hi front?

Europa importa actualment prop del 58% de tota l'energia que consumeix, de manera que és molt vulnerable en cas d'alces de preus com les actuals en els mercats internacionals o als problemes d'aprovisionament. Ja es va veure prou en la crisi d'Ucraïna de fa tres anys, quan es va tancar l'aixeta del gas rus.

Però la situació actual de Catalunya encara és molt més greu: el 93% de tota l'energia que consumin la importem, de manera que la nostra vulnerabilitat energètica gairebé duplica l'europea. I paguem l'energia més cara que Espanya i molts països europeus. La raó és ben simple: no tenim cap mena de recursos fòssils, el 66% del consum energètic total ve del petroli i el gas, i tenim molt baixa generació elèctrica renovable en relació amb la demanda.

Per contra, Espanya té més diversificació de fonts i la dependència del petroli també és alta, però menys que a Catalunya, perquè té més renovables. De manera que, relativament, està menys exposada als xocs energètics.

Les renovables, l'assignatura pendent

El 2024, segons Red Eléctrica (REE), vam produir només el 19% de l'electricitat amb fotovoltaica, eòlica i hidràulica, mentre que a l'estat espanyol ja representa més de la meitat de la generació i supera el 70% en algunes comunitats.

Es preveu que els pròxims anys aquestes renovables creixin més que a Catalunya, i com que hem de pagar l'energia més cara, també és més gran que a la resta de l'Estat la vulnerabilitat social que hi va lligada, i la població que no pot pagar els subministraments o escalfar adequadament la casa, segons denuncia el síndic de greuges.

Tenim un mix elèctric més desequilibrat que l'espanyol, ja que el 56% prové de les nuclears d'Ascó i Vandellòs, que està previst tancar entre el 2030 i el 2035. I, deixant de banda les renovables, la major part s'ha de cobrir amb centrals de gas i amb importacions d'electricitat des d'Espanya i França. Però tot i el pes de la nuclear pròpia, la xifra és contundent: paguem cada any una factura de més de 10.000 milions d'euros per l'electricitat produïda a fora.

Per reduir la dependència del petroli, el gran hàndicap és el transport

I és que a Catalunya, com també a Espanya, el transport depèn en un 95% dels derivats del cru que, a més, generen la meitat de les emissions totals de CO₂ que tenim.

Pràcticament tots els camions de mercaderies i els autobusos van amb gasoil, i l'electrificació dels turismes tot just comença a arrencar. Això fa que la nostra economia sigui especialment vulnerable en una crisi com l'actual.

El consum elèctric es concentra en els transports públics urbans, metro i tramvia, i també en el tren. Però ens trobem que els corredors ferroviaris d'alta velocitat, a la pràctica, només ens connecten amb Madrid i amb prou feines amb Europa, i estan pensats exclusivament per als passatgers. Per no parlar dels trens regionals i de Rodalies, amb vies velles i saturades, com s'ha pogut comprovar amb la crisi de mobilitat.

Les poques mercaderies que van per tren en l'eix mediterrani, el de més trànsit, ho han de fer per vies convencionals i, històricament, no s'hi havia invertit fins que la Unió Europea no el va declarar prioritari.

La UE es va comprometre a pagar fins a un 40% del cost final. Però l'Estat espanyol fins ara no s'hi ha donat gaire pressa: en set anys hi ha destinat 7.000 milions d'euros, tot i que ara ja ha licitat obres per 5.600 milions més.

Tot plegat fa que, de moment, menys del 4% de les mercaderies circulin en tren, quan en països com França i Alemanya la proporció arriba a ser quatre vegades superior.

Pel que fa als cotxes electrificats, elèctrics purs i híbrids endollables, aquí sí que comencem a millorar molt: a Catalunya, un de cada quatre vehicles nous que es venen ja ho són, un percentatge similar al de França o Alemanya, però encara molt per sota dels Països Baixos o Noruega, els alumnes més avantatjats.

Per bé que, del total del parc automobilístic en circulació, encara només el 2% és elèctric, i fins i tot si les vendes arribessin al 50% d'aquí al 2030, es calcula que només representarien el 15% del parc.

Què hauríem de fer per ser menys vulnerables i què en podem esperar?

El govern català s'ha fixat com a objectiu que d'aquí cinc anys el 54% de la producció elèctrica ja tingui un origen renovable. S'ha de tenir en compte, de tota manera, que l'eòlica topa amb moltes reticències al territori, i la fotovoltaica avança, però venim de molt avall.

A l'hora de reduir el consum de carburants i substituir-los per l'energia renovable, la clau hauria de ser el tren. Hi ha consens a la societat catalana que per raons mediambientals, però també econòmiques, caldria invertir en els trens de Rodalies i regionals traient cotxes d'unes àrees metropolitanes col·lapsades, especialment a les hores punta.

I també n'hi ha en el fet que s'haurien d'impulsar els intercanviadors modals i el ferrocarril al corredor mediterrani de mercaderies i en altres eixos clau amb fort trànsit de camions.

Està demostrat que el ferrocarril és el mode més barat i eficient en consum d'energia per passatger i per tona transportada. Com també que, proporcionalment, és el que demana menys inversió per reduir més consum energètic. A més, combinat amb la generació renovable, ens faria menys vulnerables com a país.

Aquests objectius, però, semblen a hores d'ara molt difícils d'aconseguir a mitjà termini, per la despesa pública que requeririen i la implicació d'administracions diferents.

De moment, només n'han assolit una tercera part. Deixant de banda que, en el cas extrem que volguéssim electrificar tot el transport per carretera, faria falta, segons alguns càlculs, augmentar en un terç la producció elèctrica actual, quan encara està viu el debat sobre les conseqüències econòmiques i de subministrament que tindrà el tancament previst de les nuclears.

I com estem si ens comparem amb Europa?

La Unió Europea també s'ha marcat com a objectiu que les renovables suposin més del 50% el 2030, però molts països, com Espanya, Alemanya, Dinamarca o Portugal, ja hi estan arribant ara.

Les dades indiquen que Europa està accelerant la implantació renovable, mentre que Catalunya no està complint els objectius europeus ni els propis.

Pel que fa a la dependència dels combustibles fòssils, Europa els ha d'importar i representen el 60% de l'energia consumida. Per això la Comissió Europea aposta, a més de l'eficiència, per substituir-los per les renovables, però també per l'energia nuclear, com està fent França.

A Catalunya, petroli i gas sumen encara més, el 75%, i tenim menys diversificació de fonts, capacitat d'emmagatzematge i interconnexions, de manera que el nostre marge per compensar interrupcions o pujades de preu és més estret.

Els nord-americans i els xinesos són menys vulnerables que els europeus?

Els Estats Units, per la seva banda, haurien d'estar menys exposats a les crisis energètiques que els països europeus. Són els primers exportadors mundials de petroli --gairebé dupliquen el segon, Rússia-- i també ho són de GNL (gas natural liquat).

Realment són menys dependents dels productors àrabs i pateixen menys que en els xocs del petroli dels anys 70 gràcies a la revolució del petroli i el gas d'esquist que extrauen amb la tècnica del fracking. No han de témer pel desabastiment, però això no vol dir que siguin immunes a les pujades de preu i la butxaca dels consumidors també se n'està ressentint molt.

Tot i que n'exportin, també n'han d'importar, perquè extreuen un petroli massa clar per a les seves refineries, preparades per a un petroli espès.

Com que els preus estaven tan baixos fins ara, les petrolieres no han tingut gaire interès a produir més i, fins i tot quan Trump els ha convidat a invertir a Veneçuela, han fet l'orni.

I a causa de la sobreabundància que han tingut, la seva economia ha necessitat consumir quatre vegades més petroli per produir la mateixa riquesa que Europa i la Xina, que ho han d'importar tot i han fet més esforços en eficiència. La política de Trump de prioritzar els combustibles fòssils davant les renovables i els cotxes elèctrics, tampoc hi està ajudant.

Per la seva banda, la Xina, que s'ha convertit en un dels nostres competidors en molts sectors industrials --com l'automòbil, sense anar més lluny--, també depèn molt de les importacions de petroli i una part ve dels països de l'Orient Mitjà, especialment de l'Iran.

El 75% de l'energia també l'han d'importar, però tenen el coixí del gas rus i una gran producció de carbó com no té ningú més. A més, han pitjat l'accelerador en la nuclear i la fotovoltaica.

Malgrat tenir una gran dependència energètica, disposen de preus més barats que Europa i les regulacions mediambientals són molt menors. La seva economia també està menys estressada que l'europea en aquests moments, ja que ha sabut controlar les cadenes de subministrament industrials del començament al final.

Europa, i per extensió Catalunya, som més vulnerables que els grans gegants de l'economia mundial perquè no hem fet els deures de l'energia quan calia. Ara ens hem de posar les piles a correcuita, però la crisi actual ens ha agafat amb els pixats al ventre i tenim pitjor peça al teler que molts altres. L'Agència Internacional de l'Energia avisa que augmenten les possibilitats d'una recessió mundial. Caldrà espavilar i resar perquè la tempesta amaini al més aviat millor.

Això vol dir que l'economia europea està molt més exposada que la dels Estats Units, que només n'ha d'importar el 30%, però menys que l'economia xinesa, que depèn en un 70% de l'energia que li ve de l'exterior.