Perdre el tren de la societat digital: com afecta l'exclusió en l'era d'internet

Quan la societat accelera tecnològicament, una part important no arriba a agafar aquest tren i en queda fora. A qui afecta la bretxa digital? Les persones grans, les més vulnerables i amb alguna discapacitat són els més afectats, però hi ha països que han aconseguit que ningú quedi enrere. Estònia n'és un molt bon exemple. 

La digitalització ha transformat en un temps rècord la manera com ens comuniquem, com treballem, ens informem, ens movem i accedim a serveis bàsics. Tràmits que abans implicaven anar a la finestreta d'una administració, avui exigeixen una aplicació mòbil. Per demanar hora al CAP, presentar qualsevol document a l'ajuntament, fer la declaració de la renda, comprar un bitllet de tren i, fins i tot, per demanar ajudes socials, cal una connexió estable i una certa competència tecnològica.

Però què passa amb les persones amb pocs recursos i amb les que no tenen les habilitats digitals mínimes o tenen algun impediment per fer aquestes gestions? Com pot ser que cada cop se'ns obligui a fer més gestions digitals, sense haver preparat la societat i que disposi d'unes eines que ho facilitin?

Un exemple quotidià

La meva mare acaba de fer 84 anys i es pot considerar una persona gran amb unes mínimes habilitats digitals. Fa servir la missatgeria instantània, és activa a les xarxes socials, consulta notícies amb una tauleta i fa les gestions del banc a través de l'aplicació del mòbil. Però, tot i aquesta capacitat, sempre que la vaig a veure té dubtes i pors al voltant dels moviments que realitza en l'entorn digital.

Actualitzacions que canvien l'aspecte i funcions de les aplicacions, canvis de configuració que no entén, dubtes per la petició de permisos perquè tot rutlli... La majoria de coses que em planteja les solem resoldre, però n'hi ha d'altres que se m'escapen --soc un boomer-- i llavors ha d'esperar la visita dels nets --que són millennials-- per solucionar-ho.  

La desconnexió digital, un factor de risc social

Cada vegada es fan més evidents les dificultats que tenen les persones grans, però també les que tenen alguna discapacitat, així com les famílies amb pocs recursos i bona part de la població immigrada, per seguir el ritme d'una societat digital que no té prou en compte aquesta diversitat de situacions. 

És per aquesta desatenció que la bretxa digital, lluny de reduir-se, s'està convertint en un factor de desigualtat que afecta drets fonamentals.

Totes aquestes persones, poc avesades als entorns digitals, es troben perdudes davant d'aplicacions i webs que no han estat dissenyades pensant en elles. Les plataformes són intuïtives per als nadius digitals o per als qui hem crescut amb la seva implantació, però no per a qui s'hi ha incorporat tard i sense acompanyament.

La conseqüència és clara: una pèrdua d'autonomia amb la consegüent dependència de familiars o de tercers per fer tràmits, i en molts casos arrossegant una sensació de frustració o d'inutilitat. Hauríem de començar a considerar molt seriosament l'envelliment digital com un factor de risc social.

I és que, malgrat avenços com ara la intel·ligència artificial, la tecnologia continua sent massa poc accessible. Les persones amb alguna discapacitat topen diàriament amb aplicacions sense una lectura de pantalla adequada, amb webs on és impossible navegar amb el teclat o amb continguts visuals sense transcripció o que no tenen subtítols. 

Aquestes barreres, invisibles per a la majoria però infranquejables quan hi ha una discapacitat sensorial, els impedeixen fer gestions bàsiques amb la mateixa facilitat que a la resta. Entendre que la inclusió digital és un dret ens faria avançar cap a uns entorns que fossin realment accessibles per a tothom.

I no ens oblidem que en moltes llars amb ingressos baixos, tenir un ordinador actualitzat, una connexió de fibra o un telèfon mòbil modern, tot i que pugui ser una necessitat, no és una prioritat.

La bretxa digital és especialment colpidora per a les famílies immigrades amb rendes baixes, a les quals, sense un acompanyament, els serà encara més difícil l'accés als serveis, tant pel desconeixement de la llengua com per la falta de confiança o la por de cometre errors. 

Aquesta precarietat digital limita el seu accés a oportunitats laborals, formatives o administratives. És un peix que es mossega la cua perquè sense tecnologia aquestes famílies tindran menys oportunitats, i sense aquestes oportunitats no tindran mai prou recursos per accedir a la tecnologia del moment.

Un pla de xoc contra la bretxa digital

Les dades del 2022 de l'Índex de l'Economia i les Societats Digitals (DESI) situaven Catalunya en la cinquena posició entre els països digitalment avançats i capdavanters a Europa, a l'alçada de Suècia i Irlanda. Però, com he dit abans, estar entre els països més digitalitzats no vol dir necessàriament que tothom tingui igualtat d'oportunitats i estigui format per accedir als serveis en línia. Per això, el 2024, el govern es va proposar un pla de xoc contra la bretxa digital.

L'estrella del pla és el programa Més Digitals, que té per objectiu fer més de 9.000 cursos arreu del territori català per formar unes 100.000 persones abans d'acabar l'any 2026. Mentre no s'arriba a una situació de més equitat, caldrà que tinguem clar que delegar-ho tot al món digital sense alternatives presencials o telefòniques significarà deixar enrere una part important de la població, especialment les persones grans.

Això ho tenen clar a Manlleu, un municipi que fa 25 anys va començar a treballar per convertir-se en una administració digital, accessible per a tothom i transparent. Actualment ja és un referent en aquest sentit i, tot i haver assolit un alt nivell de digitalització, tenen clar que han de seguir atenent els qui no tenen les capacitats o els recursos per interactuar-hi digitalment.   

L'exemple d'Estònia, un dels països més digitalitzats del món

L'any 1991, Estònia va aconseguir la independència la Unió Soviètica i des del moment fundacional de la nova república es van proposar ser una administració digital, oberta i transparent. 35 anys després, el 99% dels tràmits i accions quotidianes es poden fer online, fins i tot votar.

Aquell país va tenir molt clar que per implementar una administració totalment digitalitzada, els calia preparar la societat per no deixar ningú enrere. I van començar pels infants, per les escoles, i de manera progressiva van anar formant la resta de la societat. I se n'han sortit.

Només cal fer un viatge a aquell país, com el que fa el reportatge "Desconnectats", del "30 minuts", per comprovar que la governança digital i la relació amb el govern i amb institucions privades a través de la identitat digital única que té cada ciutadà no aguanta la mínima comparació.

Sovint associem la digitalització a la rapidesa, l'eficiència i la modernitat. I certament són atributs d'aquest nou model. Però si pensem en un ideal de país tecnològic, democràtic i inclusiu i ens l'imaginem com si fos un tren, hauríem de pensar que cap societat que es vulgui moderna no ha de ser el tren que corre més, sinó el que avança sense deixar ningú a l'andana.