Fills amb pares separats: com comunicar la decisió i gestionar el dol de les festes de Nadal

La separació d'una parella no és només una ruptura sentimental: és un canvi estructural dins la família. I quan hi ha fills, aquest canvi adquireix una nova dimensió emocional i pràctica. Què és el més important? Com es comunica? I què passa quan arriben dates sensibles com Nadal, carregades de records i hàbits?

Hem conversat amb dues professionals especialitzades en família i infància: Teresa Moratalla, psicòloga clínica i terapeuta familiar i de parella, i Elisenda Pascual, psicòloga i directora de l'Institut Vida.

Els adults se separen, la parentalitat no

Per Moratalla, hi ha una idea clau que hauria de presidir qualsevol separació amb fills: "Un deixa de ser parella, però no deixa de ser parella de pares, que això és de per vida."

La psicòloga defensa que la prioritat han de ser sempre les necessitats dels infants, no les dels adults. Això, que sembla lògic, sovint es dilueix entre el dolor i la ràbia.

Per això decidir en calent, retallar visites o canviar dinàmiques segons l'estat emocional del moment pot desorientar o fer patir els infants.

Com comunicar la separació?

La millor fórmula és aquesta: junts, parlant clar i sense dramatismes.

No cal explicar detalls, no cal buscar culpables, però sí que cal explicar què passarà a partir d'aquell moment i fer-ho de manera conjunta. L'escenari ideal, segons Teresa Moratalla, és senzill: "Cal dir-los que hi haurà canvis, que cadascun dels progenitors viurà en un lloc, però continuaran tenint-los igual."

Adaptar el missatge a l'edat i no mentir és clau: els nens perceben el que passa, sempre.

És molt important que quedi clar que passi el que passi els fills i filles sempre són una prioritat per a ells i que se'ls estimen per sobre de tot.

Els errors més freqüents a l'hora de comunicar-ho, i que s'han d'evitar segons les psicòlogues, són:

• Dir que no s'estan separant quan ja fa temps que ho estan
• Explicar-ho de manera precipitada o impulsiva
• Marxar de casa en un moment d'indignació sense explicacions
• Fer que els nens siguin testimonis o missatgers del conflicte

Quan sorgeix el trauma?

La separació no traumatitza. El que traumatitza és com es fa. Moratalla denuncia el pitjor escenari possible: la instrumentalització dels fills.

Quan l'infant es troba dins un camp de batalla. Castigar amb les visites, parlar malament del progenitor davant del nen, dificultar vacances, posar-li deures perquè no s'ho passi bé amb l'altre...…Tot això, diu: "Fa que els nens visquin sense saber què passarà".

Les conseqüències poden ser:

• Ansietat i irritabilitat
• Conductes disruptives o arriscades
• Baix rendiment escolar
• Aïllament
• Falsos diagnòstics
• Medicalització innecessària

Els infants acaben al psicòleg per un problema que no és seu, sinó dels adults.

Nadal: el primer dol familiar

Arriben les festes i el primer Nadal separats. Què passa? Què s'ha de fer?

L'Elisenda Pascual explica que el primer pas és acceptar que hi ha un dol també en els adults.

Cal entendre que les celebracions seran diferents, que ja no ho celebrarem com havíem fet fins ara. I que caldrà repartir custòdies, temps i espais emocionals.

No decidir sense escoltar-los

Pascual recomana preguntar-los què els agradaria mantenir de les tradicions d'abans: per exemple, si tenen ganes de guarnir l'arbre, de tenir dos tions o bé un de sol i anar-lo portant a casa del pare o de la mare, de visitar o no el parc de Nadal on sempre anaven...

"No es tracta que els infants ho decideixin tot, sinó que es pugui decidir en funció del que necessiten", explica.

La trampa de competir pels regals

Sovint els regals es converteixen en l'instrument perfecte per competir. I això, alerta Pascual, genera jerarquia emocional. Cap nen hauria de sentir que un progenitor és millor o pitjor perquè compra més o menys regals.

Quan l'infant no expressa res

Quan els infants troben a faltar l'altre progenitor, cal facilitar la comunicació: no cal anar a veure'ls (s'han de respectar els acords), sinó que s'ha de poder fer una trucada, una videotrucada o un missatge de veu. Això dona seguretat: la separació és entre adults, no amb el nen.

Pascual avisa d'un segon extrem: quan el nen no es mostra trist, nostàlgic o enfadat. Cal observar quan no hi ha procés de dol. Què està passant, que no pot expressar cap emoció vulnerable? Això pot indicar bloqueig emocional o necessitat de protegir els adults. En aquest cas s'ha de consultar un especialista.

Sense culpa, però amb responsabilitat

El divorci és una realitat social i les criatures ho poden entendre perfectament. Però no es tracta de donar carta blanca: el que sí que els pot fer mal és fer-ho malament. I, sobretot, no s'ha de sentir culpa per separar-se, segons diu Pascual.

Separar-se implica saber renunciar, negociar, cuidar i escoltar. I, sobretot, entendre que la infància no és una parcel·la que es pugui utilitzar.

Els adults se separen; els infants, no. S'ha d'acceptar que és una cosa que pot passar i que s'ha de gestionar tan bé com es pugui. I, si no és possible, el millor que es pot fer és buscar ajuda d'especialistes.