Què busca l'Iran expandint tant l'abast de la guerra: una estratègia tan ambiciosa com arriscada
Portem tres dies sencers de guerra oberta a l'Orient Mitjà i en cada jornada la crisi escala més i veiem episodis més greus i inèdits que l'anterior. Amb 72 hores, també n'hi ha hagut prou per intuir l'estratègia ambiciosa i arriscada que està seguint l'Iran per navegar la guerra.
Dissabte, quan és agredit i com ja havia advertit, Teheran decideix respondre no només contra Israel sinó també contra les bases nord-americanes que hi ha a la regió. El primer dia, la majoria d'atacs es concentren aquí i veiem míssils i drons intentant arribar o arribant a bases navals a Bahrain o aèries a Qatar i els Emirats.
Diumenge, un cop reconeix humiliat l'assassinat a mans d'Israel del líder suprem, Ali Khamenei, el règim amplia el focus dels bombardejos i ataca també infraestructura civil, ports, aeroports dels Emirats Àrabs, Qatar, Kuwait, Bahrain i l'Aràbia Saudita. Fins i tot cauen drons en centres urbans d'aquests estats i també al port d'Oman, el país del Golf Pèrsic amb qui Teheran té millor relació i que havia fet de mediador en les converses amb els EUA fins dijous passat a Ginebra.
De colpejar objectius militars, als quals té dret en nom de la legítima defensa, l'Iran passa a castigar també objectius civils i provoca la paràlisi i el caos als hubs internacionals de Doha, Abu Dhabi o Dubai. Són petromonarquies que el que valoren més i ofereixen més és, o era, estabilitat i prosperitat en un món convuls. Per això atreuen negocis, expats i viatgers de tot el món que, de sobte, es veuen paralitzats i atrapats per atacs iranians. El paradís del golf Pèrsic, convertit en un malson.
Entre diumenge i dilluns, l'Iran encara redobla més l'aposta: bloqueja de facto l'estratègic estret d'Ormuz, ataca amb èxit instal·lacions energètiques de l'Aràbia Saudita i Qatar, i provoca un augment global del preu del petroli i el gas a tot el món. La guerra ja se sent d'una manera o altra a tot el planeta.
L'abast de les represàlies iranianes no s'acaba aquí perquè diumenge l'estat persa bombardeja una base amb presència de l'exèrcit francès als Emirats i, dilluns, un dron impacta contra una base britànica a Xipre. Ni Londres ni París han agredit l'Iran, que, tot i això, també els castiga.
També dilluns, la guerrilla xiïta Hezbollah surt d'un any i mig d'hibernació forçada i torna a disparar coets i drons contra el nord d'Israel que respon bombardejant Beirut i el sud del país i provoca una cinquantena de morts arreu del Líban.
Què busca l'Iran amb aquesta escalada
Acorralat, mal ferit i humiliat, l'Iran ha decidit traspassar totes les línies vermelles amb un objectiu estratègic que pot resultar paradoxal, però pot també no ser-ho: crear un gran caos i expandir el conflicte al màxim perquè sigui tan insuportable per a tothom que els EUA i Israel no tinguin més remei que acabar-lo aturant.
Encara que pagui un preu molt elevat a casa, Teheran busca que l'agressió surti també molt de cara als Estats Units i Israel, potser no directament perquè el mal que els pot fer és limitat, però sí fent-ho pagar als seus aliats regionals, les petromonarquies del Golf, i a l'economia global.
L'Iran sembla confiar que d'aquí uns dies el caos se segueixi expandint i que amb les aerolínies mig aturades, els petroliers ancorats, el preu de l'energia enfilant-se i els seus drons i míssils volant, els governs saudites, emirat o qatarià començaran a pressionar la Casa Blanca per convèncer-la que la situació és insostenible, que la inestabilitat i la guerra els està arruïnant i fent molt de mal.
Els aiatol·làs saben que Trump escolta molt els aliats àrabs i té poca paciència amb els conflictes que s'allarguen, i confien que l'acabin seduint perquè acabi l'agressió i torni la calma. És a dir, "com més gran i llarg sigui el caos que pugui crear l'Iran, més a favor, creu, tindrà la fi de la guerra".
Fins quan pot aguantar l'Iran
No hi ha dubte que l'Iran està pagant i pagarà un preu altíssim en aquest conflicte. No sabem, però podem intuir, com pateixen les seves forces militars, que deuen tenir molts problemes de comunicació i coordinació i moltes dificultats per moure's.
Veient com s'han quedat sense la cúpula militar, sense líder suprem, i no paren de bombardejar-los; la moral entre les tropes regulars no deu ser gaire elevada. Segur que estan morint molts soldats i el grau de pèrdues i destrucció que afronten les seves forces armades ha de ser immens. Els EUA diuen que ja han atacat més de 1.250 objectius, i Israel, centenars...
Tot i això, aquest dilluns un dels seus líders més influents, Ali Larijani, ha deixat clar que no negociaran res amb els EUA (almenys de moment) i que estan preparats per una guerra llarga.
Ningú sap del cert quants míssils li queden a l'Iran. Segons fonts israelianes, de llarga distància serien uns pocs centenars i uns quants més dels de curt abast, els que fa servir per atacar els seus veïns del Golf. També tindria uns quants milers de drons llestos per disparar.
Els vehicles aeris no tripulats, barats i massius, li serveixen per desbordar les defenses enemigues. Els Emirats, per exemple, asseguren que han abatut, fins diumenge, 152 míssils i 506 drons; això equival, diu, a un 93% d'intercepcions respecte al total llançat per l'Iran.
L'Iran sap que la gran majoria de projectils no arriben a l'objectiu, però mentre mantingui una certa capacitat per anar-ne disparant durant dies o setmanes, allargarà el caos que tant busca. El règim és expert en la guerra asimètrica, a lluitar en inferioritat de condicions, però aconseguint fer mal igualment i una arma com els drons li funciona molt bé.
A l'altre bàndol, tampoc coneixem les reserves d'interceptors que tenen Washington i els seus aliats i quants dies poden estar neutralitzant onades de míssils i drons iranianes amb tant èxit com fins ara. A qui se li acabaran abans els arsenals? Qui els buidi primer, tindrà les de perdre.
Al mateix temps, si continua atacant els veïns, a les petromonarquies se'ls pot acabar la paciència i decidir respondre als atacs. Fins ara, s'han posat de perfil i han evitat llançar represàlies, però hi haurà un moment que, en nom de la legítima defensa, potser se sumaran a l'ofensiva.
Llavors també atacaran l'Iran, que afrontarà míssils i avions i ofensives de múltiples països. Aquest dilluns, per exemple, Qatar ha abatut dos avions de combat de fabricació russa iranians, un salt respecte al cap de setmana, quan només disparava i feia caure drons i míssils.
L'arriscada aposta de l'Iran
L'Iran se sent acorralat i fa l'impensable fins fa quatre dies, fins i tot perjudicar-se a ell mateix. Per exemple, bloquejant de facto l'estret d'Ormuz, el règim també es tira un tret el peu perquè es queda sense poder exportar gas i petroli, la principal font d'ingressos d'un país en crisi econòmica permanent.
La seva és sens dubte una aposta incerta i arriscada: esperar que els altres, militarment molt superiors, es cansin o esgotin la munició abans.
Si els aiatol·làs estan lluitant de forma desesperada és perquè ho fan per la supervivència i faran el que sigui per garantir-la.
Confien també que difícilment el derrocaran només amb atacs aeris perquè no hi ha cap cas a la història que hagi caigut un règim així sense l'ajuda de tropes sobre el terreny o s'hagi acompanyat l'ofensiva d'una revolta armada d'una part del país (improbable en el cas iranià).
Finalment, l'Iran també sap que en té prou a sobreviure, encara que sigui molt mal ferit, per no sortir derrotat del tot. Llavors, exhaust, confia que podrà dir que ha frustrat el somni de Netanyahu i Trump del canvi de règim.
Aquest és el seu objectiu; en qüestió d'una setmana, hauríem de veure a favor de quin bàndol s'inclina la balança.
