Radiografia de quatre dècades d'allaus al Pirineu català: 49 morts i gairebé 300 accidents

El març de 2004, una allau va sorprendre un grup de muntanyencs que estava fent una travessa amb esquís a prop de la vall de Boí, dins del parc nacional d'Aigüestortes. Dels onze esquiadors, vuit van ser arrossegats per l'allau, que probablement havia desencadenat el pas d'una persona, i quatre d'ells van quedar colgats per la neu. 

Tot i la insistència per trobar-los dels companys que havien quedat damunt de la superfície, dos d'ells van morir abans de poder ser rescatats.

Aquest accident al coll de Contraix és un dels més greus que ha tingut lloc al Pirineu de Catalunya, però no ha estat l'únic. En 40 anys, des que hi ha dades publicades, aquestes muntanyes han vist morir 49 excursionistes per allaus de neu.

En total, 292 accidents on alguna persona ha estat arrossegada, ferida o ha perdut la vida per la força de la natura des del 1986.

En els primers anys del segle XXI hi va haver un augment de l'accidentalitat per allaus. En anys més recents, la tendència és a la baixa, sobretot si tenim en compte que ha augmentat el nombre de persones que surt al medi natural.

Glòria Martí, cap de la Unitat de Predicció d'Allaus i Nivologia de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), relaciona aquest fet amb la millora de l'accés a la informació.

"Hi ha els butlletins, els webs, les apps... Tothom ja sap on anar a consultar la informació", diu Martí, que afegeix que també han augmentat molt els cursos d'alpinisme i la tasca dels centres excursionistes. "Tot això hi ha contribuït d'alguna manera." 

Hi coincideix Xavier Guix, cap dels GRAE de la Seu d'Urgell: "Hi ha molta gent a qui li agrada sortir a la natura, fer esport, i això és bo". Tot i que admet que es poden trobar amb casos puntuals on algú actua irresponsablement, considera que "en general, anem a millor clarament".

La gent, en general, cada cop té més conscienciació del material que s'ha de portar, dels aspectes de seguretat que s'han de tenir.

"No són inexperts", diu Guix. El bomber explica que, en general, les persones que es troben en aquestes situacions extremes són "gent que saben de què va", que s'informen, que "coneixen més o menys el medi, però pateixen un accident".

De fet, el dia que hi va haver l'accident del grup dels onze, el perill que marcava el butlletí d'allaus era de 3 sobre 5, notable, el nivell en què hi ha més accidents.

Per Glòria Martí, l'explicació és que els dies amb aquest nivell de perill es pot "accedir a la muntanya amb una certa facilitat, però hi ha moltes cotes inestables, on posant-se una sola persona a sobre és molt fàcil que faci caure la neu". No hi ha tants accidents en nivells de perill més elevats, ja que és més difícil que els excursionistes accedeixin a la muntanya, o s'ho pensen més.

De fet, en la majoria d'ocasions, les allaus no s'inicien de forma natural, sinó que es donen les condicions idònies perquè, quan una persona passi per damunt, es desencadeni de forma accidental. Des del 1986, ha estat aquest el cas en més del 80% de les ocasions.

I hi ha força excursionistes que s'han trobat en aquesta situació, la majoria fent esquí de muntanya o esquí per fora pista, com es veu en el següent gràfic.

Glòria Martí recorda que hi va haver molts accidents d'allaus en fora pistes al voltant del 2010, però que s'han anat reduint. L'experta considera que es tractava sobretot d'esportistes que no havien passat per cap centre excursionista. 

L'experiència dels excursionistes accidentats també es nota en l'equipació que porten. Per exemple, tots els excursionistes que es van accidentar al coll de Contraix el 2004 portaven un ARVA, un aparell que permet localitzar-los sota la neu. 

Si es té sort, aquest aparell pot evitar una asfíxia, que és la principal causa de mort en aquestes situacions. Les següents causes són els traumatismes i les hipotèrmies. 

Martí veu la tecnologia com una altra de les claus de millora de les xifres. Tot i que "cada vegada surt més gent a la muntanya, no hi ha un increment de la mortalitat". L'experta recorda que "als anys 70 i 80 no hi havia pràcticament aparells i hi havia molt poca informació".